algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 10°
15°

Robert Graves, en el seu refugi de Deià

Robert Graves va arribar a Mallorca el 1929 acompanyat de la poetessa Laura Riding. Al principi van llogar una casa a Deià mateix, però ben aviat va ordenar la construcció d'un habitatge a uns dos quilòmetres de la sortida del petit poble, al qual va anomenar «Canelluñ» nom mallorquí, escrit tal com al poeta li sonava, però que és incorrecte gramaticalment, i que es podria traduir com «Casa Llunyana». Posteriorment el 1930, va fundar una petita impremta que va anomenar «Seizin Press» on editava obres seves, especialment de poesia i també obres d'amics. El 1936, quan va esclatar la Guerra Civil va marxar de Mallorca i durant diversos anys va viure en diferents països, Suïssa, França, Estats Units, Gran Bretanya ... Com és sabut a la Guerra Civil espanyola li va seguir la Segona Guerra Mundial en què Robert Graves va prendre part com a voluntari. Al cap de deu anys, justament deu anys, i després de veure tants horrors de la Guerra Mundial, estava convençut que en tornar a la casa que havia construït només trobaria un munt de ruïnes. La seva sorpresa va ser gran quan va aparèixer davant dels seus ulls totalment intacta, i en entrar a les diferents estances, totes estaven exactament així com les havia deixat i netes com un convent de monges. El matrimoni pagès encarregat de cuidar de la casa, ho havia fet amb tota pulcritud i cura. L'escriptor va quedar tan emocionat i tan meravellat que ja mai la va abandonar i, amb el temps, va passar a ser coneguda per la gent del poble com Can Graves, fins al dia de la seva mort en 1985 als noranta anys.

Vaig conèixer Robert Greus a finals de la dècada dels cinquanta a través del meu amic l'escriptor i filòsof mallorquí Cristóbal Serra, qui havia editat la seva primera obra Pèndo, de la qual en l'actualitat ja se n'han fet moltes edicions. Cristóbal Serra era un gran admirador de l'escriptor anglès a qui considerava com el poeta més important del nostre segle.

La meva relació amb Robert Graves a partir d'aquesta data va ser esporàdica fins que un dia em va preguntar: «Tu ets amic de Joan Miró no és cert? En contestar-li jo afirmativament va assenyalar: «ell és un poeta de la pintura i jo sóc un poeta de l'escriptura. M'agradaria molt conèixer-lo, me'l prodries presentar?». Li vaig prometre que parlaria amb Miró i que el diumenge següent li contestaria (per regla general eren els diumenges quan el visitava aprofitant els meus diumenges a Sóller). Li ho vaig comunicar al pintor, qui ràpidament em va dir: «Tenc entès que és un gran escriptor i un gran poeta, un erudit en mitologia, història grega i història romana. Podries trobar-me una traducció d'una obra seva en castellà o francès? Quant a conèixer-lo, jo encantat, però el meu dubte és el següent: qui ha de visitar qui? Jo crec que em correspondria a mi visitar-lo per què no li ho consultes?» Així ho vaig fer, i a la visita següent a la seva casa de Deià li vaig manifestar els dubtes de Miró sobre «qui havia de visitar qui». Ell també va quedar ple de dubtes sense trobar la solució. Aquesta història va durar un parell de mesos i un per l'altre la casa sense escombrar, fins que un bon dia Roberto, com l'anomenàvem, em va dir: «Crec que ja tenc la solució, sóc jo que he de visitar-lo per dos motius: el primer i més important és que jo sóc mig any més jove que ell, segons he pogut comprovar, i sempre és el més jove el que ha d'anar a veure el de major edat. El segon motiu, menys important, és que la iniciativa va ser meva, per tant és indiscutible que sigui jo el que vagi. Pregunta-li quan pot rebre'm». Així ho vaig fer i la resposta de Joan Miró va ser: «qualsevol dia de la pròxima setmana a l'horabaixa, quan li vagi bé» i tot d'una li ho vaig comunicar al poeta. Després em vaig assabentar, ja que m'ho va explicar Miró, que Robert Graves va anar a la seva casa de Son Abrines dos dies després. En un primer moment no sabien si obrir-li ja que el seu aspecte era una mica estrafolari, portava un enorme capell de palla, anava vestit amb una camisa solta i un pantaló de pana grandíssim, espardenyes sense calcetins i una cistella mallorquina penjada a l'espatlla, tot això cobert d'una gruixuda capa de pols barrejada amb suor, era la imatge que tots els mallorquins teníem de l'escriptor tant si es passejava per Deià o com si a Palma s'asseia en l'elegant i cosmopolita Cafè Formentor. Quan Miró el va identificar, que era la pulcritud personificada, li va obrir les portes de bat a bat, i des de llavors van iniciar una amistat que duraria fins a la mort.

Poc temps després amb motiu de la realització d'un llibre que els poetes mallorquins van dedicar a Joan Miró, i que jo vaig editar amb el títoEl vol de l'Alossa, vaig preguntar al poeta si volia col·laborar en l'esmentat llibre, amb un poema especial dedicat al pintor, es va mostrar content i orgullós que m'hagués recordat, i l'endemà em va enviar un poema que traduït al català podria dir:

Els colors de la nit
A Joan Miró
«La llum mai empra la paleta del sol
Admirau els seus paisatges argentats
mai heu de copiar-los;
Per por que més tard no tingueu la temptació
de falsificar els colors perillosos de la nit,
que són la sang de l'home botant
d'un núvol del matí».

El poema il·lustrat per Joan Miró amb el seu típic grafisme va donar com a resultat una pàgina d'especial bellesa, això ocorria en el ja llunyà 1964.

Crec que aquesta és l'anècdota més bonica i personal que puc relatar del gran poeta, pel que em limitaré a assenyalar uns altres tres encontres que per les seves característiques, d'alguna forma ens parlen del caràcter del gran escriptor.

L'any 1968 li va ser atorgada la medalla d'or de les Olimpíades que es van dur a terme a Mèxic, ja que si malament no record se'l va nomenar poeta oficial dels jocs. Vaig ser a la seva casa a les poques setmanes de tornar del viatge, diguem-ne olímpic, i el primer que va fer quan em va veure fou aixecar-se, obrir un calaix i treure la medalla d'or, i em va preguntar: «Tu creus que és d'or de veritat?», li vaig contestar que no ho sabia, que el millor era consultar-ho amb algun joier. Va dir que no es fiava ni dels joiers ni dels organitzadors dels jocs olímpics. La va agafar, la va posar entre les seves dents i la va començar a mossegar i va comentar: «diuen que l'or té una molt tènue blanor, jo no trob aquesta blanor per molt que mossegui. Potser per no turmentar-me més serà millor que no pensi en això i que no ho esbrini i així sempre tindré la il·lusió que pugui ser d'or».

Una altra anècdota: Un diumenge vaig anar a saludar-lo acompanyat per la meva filla Paula, que en aquell moment tindria cinc o sis anys. La va trobar bellíssima, la va cobrir de petons i carícies i de sobte em diu: «Deixi-me-la cinc minuts perquè vull aconseguir per a ella la felicitat mentre visqui», la va agafar de la mà i vaig veure a través d'una finestra com passejava pels jardins de la casa fins que es van parar davant d'una gran pita en floració; va deixar a l'al·lota sota de l'enorme cactus i va començar a sacsejar el seu tronc. De l'enorme flor queia una espècie de mel sobre el cos de la meva filla, especialment sobre el seu cap. Quan va estar ben xopa me la va tornar dient-me: «Serà una dona sempre feliç». En principi no va ser en absolut feliç, ja que mitja hora després, a casa, vam intentar treure-li tota la mel dels cabells. Van haver de rentar-li el cabell en tres o quatre ocasions, perquè desaparegués tot aquell engrut.

Darrera anècdota: Crec que era l'any 1980 quan el famós crític d'art, Sir Roland Penrose va venir a Palma, vam parlar sobre Miró, Tàpies Picasso etc., em va dir: «Si poguessis, m'agradaria que m'arreglassis una entrevista amb Robert Graves ja que vam ser de joves molt bons amics i companys a la Universitat, m'agradaria poder saludar-lo». Li vaig comentar que feia un temps que Graves estava molt delicat de salut; no rebia ningú, però que parlaria amb la seva esposa per si el seu desig es podia complir. Així ho vaig fer i davant de la meva sorpresa, quan va saber que es tractava de Roland Penrose, no va posar cap inconvenient, però així mateix la seva dona em va comentar: «Advertiu-lo que Robert ha perdut molt la memòria i que no s'estranyi si no el reconeix». El mateix horabaixa vaig acompanyar el crític anglès a Deià i ja a la seva casa vam passar a una petita habitació semifosca, on Robert Graves ens estava esperant. Penrose va començar a parlar-li dels seus anys de joventut i a cada pregunta que li feia li deia «Remember Robert?», aquest li contestava: «Yes, Sir», l'entrevista va durar més de mitja hora, les últimes paraules de Robert Graves van ser «Yes, Sir». Quan sortíem vaig notar com els ulls de Penrose estaven humits i la seva veu tremolava de l'emoció. Aquestes són anècdotes dels anys de la meva amistat amb Robert Graves.

Pere A. Serra, president del Grup Serra

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris