nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Confessió general

Si una cosa compartia amb el desaparegut amic Nadal Batle era la fascinació per les sabates. Potser recordareu l'article «En lloança de la bipedestació altiva i eminent» que va publicar en aquestes mateixes pàgines tres setmanes abans de deixar-nos, ara fa cinc anys. Hi desvetllava la seva adoració per les dones amb talons telescòpics en una «particular croada en favor de la recuperació de la galanesa dels pilars que sustenten les estructures més adorables de l'univers». I hi descrivia la seva afecció per les sabates -sobretot les de taló d'agulla- com una font de plaer, que li proporcionava «una de les visions més concupiscents de tota la creació».

A mi, en canvi, la meva afecció -que voreja l'addicció, tot sigui dit- m'ha portat no pocs disgusts en la vida. En l'àmbit social, una certa fama de mal educada perquè les sabates actuen com un potent imant que atreu els meus ulls cap avall en un moviment magnètic que fàcilment es confon amb allò tan grosser de fer-li una repassada a qualcú. En l'àmbit familiar, el malnom d'«Imelda Marcos», que em va encolomar una neboda després d'inventariar les capses de sabates que va trobar a tots els meus armaris. En l'àmbit econòmic, una ruïna, tot i que aprofit per aclarir que no som jo l'amiga d'en Nadal que, segons explicava a l'esmentat article, «en certes ocasions, que ella considera excitants, es colga i es dutxa calçada, i que ha de despendre un censal amb aquests imprescindibles accessoris de la indumentària, perquè l'aigua els inutilitza i per ficar-se al llit cal que siguin immaculats».

En tenc de tota classe i estil: d'esport i de vestir; tancades i obertes, per davant, per darrere i per tot; planes i de taló, alt i baix, gruixut i prim; amb sivella i amb cremallera; fermades amb cordons i amb gafet i gafeta..., majoritàriament en tons de negre, marró i beige. L'única nota de color és el vermell. Diguem que som cromàticament conservadora però estilísticament agosarada: dins la mateixa gamma en tenc unes que han merescut el sobrenom cinematogràfic de «les sabates de na Dorothy» (del Mag d'Oz) i unes altres de conegudes com «les sabates de na Minnie Mouse». Ara per ara en tenc tres parells, de vermelles, però acab de veure'n unes en una sabateria recentment inaugurada, que, a més a més, són de la meva marca predilecta, menorquina per més senyes, i ara mateix em not símptomes d'estar a punt de caure en la temptació.

Cadascú té les seves dèries i obsessions. En Nadal deixà escrit que, per a ell, els tacons eren un símbol de la manera que té una dona d'assumir la seva sexualitat, que proclamen: «la meva propietària és esplendorosa i desitjable i jo som les seves dues peanes». Fa un cert temps una escriptora local confessà que el primer que mira d'un home és cap a on gira els peus i, d'una dona, si du les sabates brutes. La meva mirada és més unívoca i, els meus ulls, més promiscus: mir les sabates de tothom, i les mir per igual, tant si és home, dona, amiga, desconegut, objecte de desig o vianant anònim. Si mai em trobau in fraganti, perdoneu-me la impertinència.

Cathy Sweenay, outsider

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris