nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
14°

En mans externes

La gent ho entén millor cada dia: com més autogovern tenguem tots, més possibilitats de resoldre correctament els problemes. Hi ha governants autonòmics que fan barbaritats, però no perquè són autonòmics, sinó perquè, de cabestres, n'hi ha pertot. També els illencs començam a voler més responsabilitats, més autonomia, perquè no ens passin coses com l'afer de les carreteres i/o autopistes, que finalment s'ha resolt sense trobar solució. El govern d'aquí, sigui del Partit Popular o del Pacte de Progrés, és el que ha de prendre una determinació, i no un home que no pot dedicar ni deu minuts al mes a pensar en nosaltres. És important que el descrèdit de lo central i la reivindicació de l'autonomia vagin amarant l'esperit dels illencs. L'Estat, tal com l'hem entès fins ara, aquí hi hauria de tenir cada dia manco feines, ja que, si molt convé, les autonomies són la forma que hauria d'acabar de prendre l'Estat, tal i com el va pensar Josep Melià en veu alta i en presència d'Adolfo Suárez. Darrerament les coses no van per aquest camí, Aznar té una concepció de l'Estat que coincideix plenament amb la que té d'España, i ja sabem que l'essencial d'Espanya, per a Aznar, és la eñe. Aznar ha estat un greu contratemps històric, superat el qual -un dia o l'altre l'haurem de superar- es podrà restaurar la filosofia l'Estat de les autonomies -i aprofundir-hi- de manera més raonable i fluida. Però mentre aquest procés avança amb sotracs, en un altre aspecte, decisiu per al país, feim el camí invers. Les nostres indústries, els comerços, les entitats financeres, els serveis, l'entreteniment, àdhuc la cultura, sofreixen un procés de concentració en poques i externes mans. Cada dia més coses pertanyen a menys empreses, i quasi totes amb seu central ubicada, en els casos notables de proximitat geogràfica, a Madrid, sovint com a primera escala per allunyar-se encara més, de cap a Europa o de cap als EUA. Cert que la política és l'activitat de major transcendència, però no hem de menysprear la sucursalització de la nostra vida econòmica i social. Cada dia són més els nostres problemes que, per trobar una solució, han de ser estudiats, considerats, ponderats en despatxos de la Castellana. Vostè encén el llum, i això ja no afecta realment una empresa mallorquina. És difícil comprar un paquet de quelites en un comerç de matriu illenca. Només dues caixes d'estalvi són d'aquí, com les quelites. Duran Farrell advertia els seus col·legues catalans dels perills de deixar marxar les seus de les empreses a Madrid. L'advertència no va servir de res, i ara tot són plors i cruixir de dents. Si la situació general és greu, aquesta gravetat apareix de vegades significativament incrementada. És el cas de la col·laboració de les grans empreses en projectes culturals. La roïndat amb què es manifesten la immensa majoria gaudeix d'una coartada pràcticament irrefutable: tot es decideix a Madrid, esperam notícies de Madrid, la direcció -a Madrid- ho està estudiant. I, així, les grans empreses esdevenen depredadors de la riquesa que crea aquest país, i amb aquesta riquesa fan lluïdes aportacions a projectes culturals de gran ressò mediàtic... perquè es desenvolupen a Madrid. En un termini raonable, els governs autonòmics tendran atribucions per exigir més a les empreses implantades en el nostre territori, sigui on sigui la seva matriu? Si no, el contengut de l'autonomia es reduirà a dues botifarronades anuals, l'himne de la Beateta i anem-hi tots vestits a l'ample. En aquest cas, alguns podríem optar per cercar recer en l'anonimat i l'oblit d'un país que ens resulti indiferent.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris