algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

Nacionalisme democràtic versus fanatisme nacional

La croada del Partit Popular contra el nacionalisme democràtic no admet treva. Segons hem vist en premsa, el senyor Major Oreja, aspirant a successor d'Aznar, aprofità el seu pas per Mallorca per proclamar que la independència és un objectiu antidemocràtic. Una gran frase que condemna a l'ostracisme antidemocràtic noruecs, txecs, lituans o polonesos i un llarguíssim etcètera de països, fins i tot si ens limitam als que assoliren la independència a Europa en el segle vint. I tanmateix aquest absurd excés retòric esdevé irrellevant comparat amb la perfídia de barrejar sempre aquest debat amb el del terrorisme, tot i ser ben conscients de la unitat en la condemna d'ETA, sense pal·liatius, per part de tots els grups polítics (tret d'EH).

Hem de partir del fet que tot ve de l'enorme i ancestral capacitat dels humans d'identificar-nos en col·lectius. I certament una de les adscripcions més intenses, producte de les civilitzacions, és la del lloc: la població que viu en un determinat indret. És l'embrió de la idea de nació que destil·la l'Estat modern.

Aquest sentiment de pertinença ha resultat molt útil al progrés, a la cultura, a l'esperit ciutadà, i a la cohesió i solidaritat dins el grup, superant les adscripcions clàniques, tribals, i reduint el paper polític de la família.

L'Estat modern hi afegí un procés d'autojustificació, de legitimació mítica, reinterpretant la història i treballant intensament per forjar o intensificar els trets d'una identitat pròpia, sumada a la ridiculització (provincianització) de les cultures existents en el si de l'Estat. L'operació arriba fins a la tautologia de l'Estat nació que defineix nació precisament com la població que viu en un Estat. I, tanmateix, hi ha identitats que han resistit l'ofensiva de l'Estat nació, i, per a alguns, per als qui apostam per la biodiversitat cultural, les identitats són una riquesa que cal preservar.

Alhora, s'ha d'apostar per institucions supranacionals, aprofundint en la solidaritat planetària i l'humanisme, malavejant per la universalització efectiva dels drets humans (inclosos els drets polítics). Europa ha d'esdevenir una regió única i cohesionada de la nació mundial. En definitiva, ens calen institucions capaces de metabolitzar la diversitat interna i mantenir l'originalitat de la nostra aportació al conjunt.

En tot cas, són inadmissibles el fanatisme i els excessos en les proclames nacionalistes, les apel·lacions a la visceralitat, a la por dels pobles o a l'exclusió dels individus. Cal evitar que la pertinença a un col·lectiu, a un Estat, a Occident, ens faci percebre uns humans com més humans que uns altres. En aquesta línia, cal defensar obertament la vàlua de les aportacions dels immigrants i el seu dret, enriquidor, a la diferència.

I s'ha d'insistir contínuament en la llibertat dels individus i dels pobles. El nacionalisme és legítim i sa si és democràtic, i no ho és mai si és imperialista. Contràriament al que diu el sr. Oreja el que és antidemocràtic és pretendre imposar la pertinença a un grup. No hi ha nacions polítiques perquè ho diguin els déus o la història, sió perquè així ho volem els ciutadans.

Precisament en nom de la democràcia, hem de garantir que sigui el propi poble, els ciutadans, qui decideixi quin és el demos que ostenta la cràcia. Si no és així la democràcia esdevé un parany. Pobles nacions sencers poden quedar engabiats per una delimitació que no comparteixen i esdevenir eternament minoritaris en un Estat, i això fins i tot essent majoritaris en el seu propi territori, en el territori que ells reivindiquen com a demos. Certament, és difícil predeterminar quines circumscripcions tenen dret a l'autodeterminació, però, essent un dret tan radicalment democràtic no es pot interpretar de manera restrictiva. En qualsevol cas, no hi ha dubte que sí hi tenen tot el dret els ciutadans dels territoris que compten amb Parlament propi.

El que resulta democràticament inacceptable (i històricament absurd) és defensar, com manté el nacionalisme espanyol, que només existeix la indivisible Nació Espanyola, i que, per tant, és l'única legítima per dotar-se d'una Constitució. Que només una decisió generosa d'aquesta Nació única pot permetre l'existència de divisions en el seu si i tolerar, graciosament, que se'ls atorgui alguna mena d'autogovern. Aquesta és una postura fanàtica i antidemocràtica. I, a més, perillosa, quan invoca l'exèrcit com el seu garant.

Antoni Alorda i Vilarrubias, diputat pel PSM-Entesa Nacionalista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris