muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

L'Arcàdia feliç d'en Bosco i na Fina

Tots junts ho feim possible, diu la nova ofensiva publicitària, perdó, la nova campanya de comunicació del Govern de les Illes Balears. Tots: en Joan, na Maria, en Toni, na Catalina, en Vicenç, na Joana, en Jordi, na Cristina, en Bosco, na Bàrbara, en Xicu, na Margalida, en Jaume, na Fina, en Xim... Fidel a les seves pròpies lleis, el govern fa servir una llista cremallera per a les seves falques radiofòniques. Fidel a les regles que ensenyen a les acadèmies de publicitat, crea un món superior, respecte del qual tot allò que veiem i que tocam és poca cosa més que ombres reflectives a les parets de la caverna: de la mateixa manera que conduir un BMW amb el braç tret per la finestra, acaronat per l'oratge, és una experiència mística sense sotracs i sense embussos, la llista governamental de noms que ens reflecteix a «tots» està lliure de les impureses del món real. Té ben poca cosa a veure amb el que seria una vertadera relació de quinze noms de residents balears triats a l'atzar, però tampoc no ho pretén: pertany a una altra categoria. El poeta que ha redactat la falca ha tengut ben present que eren necessaris noms de ressonància menorquina (en Bosco) i pitiüsa (en Xicu, na Fina), però ha menyspreat les estadístiques que diuen que la meitat de la població que viu a les Illes no hi ha nascut. La llista no reflecteix una realitat, sinó que dibuixa una Arcàdia feliç. Ho entenem: els redactors devien tenir la mateixa edat que tenia Jaime Gil de Biedma quan va escriure que, del seu regne càlid d'infantesa, li havia quedat «una imposible propensión al mito». Amb la campanya de comunicació (ara sí, a la primera) en marxa, ha arribat també la XVII Fira d'Artesania de les Illes Balears, BaleArt, inaugurada amb unes impagables paraules del vicepresident del Govern: «Després de diversos anys intentant-ho, a la fi ho hem aconseguit: una fira integrada exclusivament per artesans mallorquins». Llegiu bé la frase: no parla només d'un resultat, sinó d'un llarg i difícil procés de depuració. Però ho hem aconseguit: l'artesania balear no és l'artesania que fan els que viuen a les Balears sinó que obté el segell de denominació d'origen per dret de sang. No negam el dret a viure als artesans equatorians o alemanys, però els deixam clar el lloc màxim a què poden aspirar són les fires de primavera o de tardor. El recinte de Fires i Congressos esdevé, enmig del territori hostil del Polígon de Llevant, l'encarnació del mite. Al cap i a la fi, la cultura tradicional ha estat sempre un reducte privilegiat per a les essències.

Milan Kundera (La insuporable lleugeresa de l'ésser) diu que ekistch és l'ideal estètic de tots els polítics, de tots els partits i de tots els moviments. Ekitsch, segons l'autor txec, és la negació de tot allò que és inacceptable, l'ocultació de les impureses, l'acceptació feliç d'una realitat que és tota bellesa. Hi ha kitsch (dit per Kundera, encara) de tota mena: catòlic, protestant, jueu, comunista, feixista, democràtic, feminista, europeu, americà, nacional, internacional. Recordau: l'Arcàdia feliç d'en Bosco i de na Fina, el betlemet de l'artesania cent per cent balear.

Miquel Àngel Llauger, conseller per EU-Els Verds al Consell de Mallorca

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris