algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
13°

Evaporació

Amb la puntualitat vana d'allò que ja no obté sentit ni tan sols de la repetició, ha arribat com cada any la cerimònia de la presentació i aprovació dels pressuposts estatals i autonòmics, només imprescindible per donar lloc a les respectives instantànies del ministre quan entren i surten, aprovats, dels distints parlaments. El conformisme -compartit, innegable, merescut, còmode- hi veu en aquesta repetició una victòria de la normalitat democràtica, que no hauria de ser incompatible amb la dosi de crítica i el suggeriment d'alguna variació que animi, que doni més vida, vull dir, al procés: ¿quina revolució no hi hauria si entre l'entrada i la sortida es discutís realment què fer amb els diners públics, i quina revolució no hi hauria si tothom pogués conèixer, amb tots els ets i uts, en què es gasten?

Fa quatre dies, sense anar més lluny, alguns diputats madrilenys van ser agafats mentre distreien algun ensopit debat parlamentari mirant pornografia a internet, i ningú no va alçar la veu per la desviació de diners públics -molt més recriminable que la beata censura moral que es dispara automàticament quan apareix qualsevol referència al sexe, inclòs el dels àngels- que això suposa. Apareixerà en algun epígraf del pressupost, aquest ús de la xarxa? N'hi ha prou d'imaginar-ho per veure que no suportaria cap argumentació favorable. No és una bona pensada, doncs, jutjar les actuacions polítiques tot referint-les al corresponent encaix pressupostari. Les caceres de cap de setmana que apleguen bona part de la classe política mentre els vaixells s'enfonsen sense cap taca de responsabilitat més enllà dels capricis dels vents, els recursos que serveixen per mantenir els papers de Franco -pagats tots en el seu moment des del pressupost públic- lluny dels investigadors, la utilització de la televisió pública per difondre el fonamentalisme religiós, no precisament l'islàmic, o aquesta moda que ja no morirà mai de prendre's els ministeris com plataformes electorals, van ser aprovades en algun debat pressupostari? Ja sabem que el poder -el democràtic, i també els altres- no és gaire més que el poder d'administrar els recursos públics i una bona part dels privats, però a més de saber-ho així, a l'engròs, caldria discutir-ho a la menuda, i adonar-se de la repercussió pressupostària de les decisions. Si ets famós, per exemple si ets Vargas Llosa, o Daniel Barenboim, et regalen la nacionalitat rere un tràmit d'un cap de setmana, cosa que demostra qui té la clau del calaix dels títols de nacionalitat. Si no ets famós, el calaix no s'obri tan ràpidament ni de molt. ¿Ho distingeix en cap article, el pressupost de l'estat, o som a les portes que això de la nacionalitat sigui privatitzat, o potser se n'organitzi una mena de loteria, que seria força més justa? (Sense ànim de donar idees, fins i tot se'n podrien obtenir alguns recursos: hi ha rumors que això explica bona part de l'astronòmica xifra de mafiosos de l'antiga URSS que apareixen nacionalitzats a Grècia). I quan apareix en la televisió el fantasma de torn, batle, diputat, conseller, ministre o similar, afirmant ritualment que l'administració ha fet un gran esforç per aconseguir tal cosa i tal altra -oblidant que l'esforç el fan només els ciutadans que respecten, per devoció o per por, el sistema fiscal-, ¿es mira abans el pressupost, encara que sigui per damunt, per comprovar d'on surten els diners?

Segurament no, o gairebé. Els paladins de la modernitat estan massa enfeinats empenyent-nos cap al modern país que se'ns promet cada cinc o deu minuts, i no tenen gaire temps per fixar-se en coses tan antigues, tan incògnites i tan secretes com els pressuposts públics. La presentació anual dels pressuposts és un invent dels assessors de premsa -que són pagats des d'algun seu epígraf-, una imatge de normalitat que dóna encara alguns rèdits, però potser d'aquí a alguns anys acabi superant-se, com podria esdevenir-se amb el mateix debat pressupostari, que tanmateix es liquida en la mecànica votació dels darrers minuts. A veure si així arribem a la modernitat definitiva, on s'apleguen el dèficit zero, el secret pressupostari i la concepció de l'estat que tenien els mandarins.

Josep M. Llauradó, escriptor.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris