algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 10°
15°

Quadern de viatge

Dijous, 21. Dissortadament, la democràcia no és una fórmula màgica, ni miraculosa, que allunyi o foragiti els individus poc escrupolosos d'exercir la política. Cap doctrina política, ni cap forma de govern, ni cap estructura social, no pot evitar els pocavergonyes, ni la malura que infecta l'espècie, en forma d'avarícia o de roïndat, ni garantir l'absència de corrupció. Els corruptes, per tant, habiten democràcies i dictadures i en ambdues cerquen, i troben, les dreceres del frau, viciant i envilint una ocupació honorable, i honrada, de servei a la comunitat. La dictadura és, en la meva opinió, essencialment corrupta i perversa, perquè basa el seu domini en l'esclavatge, la por i la repressió, perquè usa el poder per perpetuar els privilegis, perquè aplica la força per silenciar la dissidència, perquè anul·la les llibertats individuals i col·lectives, perquè sotmet tots els poders de l'estat a una finalitat objectivament maligna. Ateses aquestes circumstàncies, a ningú no sobta que les dictadures generin corrupció, perquè d'alguna manera s'han de pagar les fidelitats d'aquells que fan costat a la injustícia.

En canvi la democràcia és essencialment íntegra, almanco en la mesura de la integritat humana, malgrat que en la seva aplicació pràctica i quotidiana es vagin corrompent els principis que la legitimen com el millor, o el menys dolent, dels sistemes possibles. Paradoxalment, però, la democràcia ha democratitzat la corrupció i, en alguns casos, l'ha aixoplugada sota legislacions que si bé no l'estimulen, tampoc no la castiguen amb la duresa necessària. La dolença més greu de les democràcies és el traspàs de poder dels polítics vers les grans corporacions financeres, que abasten àmbits que ultrapassen les fronteres dels estats per esdevenir governs mundials a l'ombra. No menys greu és la substitució dels valors fonamentals per valors tangencials, que atenyen la part més vil d'un comerç despietat. Avançam vers el descrèdit de les democràcies perquè els ciutadans comencen a sospitar que els seus interessos no ocupen les prioritats dels governs, ans les prioritats dels governants se'ls imposen i, alhora, que certes formes de corrupció s'exerceixen des de les fissures de la legalitat. Assistim, perplexos, a inexplicables formes de negoci, i d'enriquiment accelerat, per part d'aquells que haurien de garantir el joc net, la transparència, l'honestedat, tot sota un mesurat silenci corporatiu, que esdevé complicitat, de la classe política.

Per aquells que creuen sincerament en la democràcia com a garantia de la llibertat, dol veure com en molts nivells de l'administració, però també de la societat, s'ha instal·lat la corrupció en diferents graus d'intensitat i fellonia, els efectes de la qual atempten contra la línia de flotació d'un sistema fràgil, que necessita la confiança dels ciutadans per enfortir-se i situar-se, definitivament, en una zona fora del risc de la involució que sempre aguaita.

Dissabte, 23. Malgrat el perill de repetir-me, ho diré un cop més: cap nació és bilingüe si no és per imposició. En una nació unilingüe cap escriptor, ni cap ciutadà, no es planteja l'elecció de la llengua que ha d'usar, per parlar o per bastir les seves literatures, i, en conseqüència, no s'ha d'enfrontar a cap conflicte d'identitat, o de consciència, o de fidelitat, o de supervivència lingüística. Tot plegat esdevé un acte natural, àdhuc rutinari, que no implica cap tipus de raonament, ni d'actitud. En una nació bilingüe, l'elecció de la llengua que un hom vol fer servir té tot un seguit de connotacions que són fruit de la reflexió i de les conviccions. Atesa la circumstància que qualsevol llengua és igualment vàlida per comunicar, la decisió de fer-ne servir una d'elles, la més dèbil, en detriment de l'altra, és una forma de situar-se, ni que sigui de forma testimonial, davant un fet que té el seu origen en una intimació exercida forcívolament i també davant una situació de desigualtat real, provocada i mantinguda interessadament. Fer servir la llengua d'imposició reforça, i legitima, la imposició i esdevé una manera, potser involuntària, però no innocent, de col·laborar en la suplantació de la llengua pròpia. La coherència té servituds enutjoses, sovint perjudicials, quan es tracta de preservar els sentiments o les creences més íntimes, però sobretot quan s'han de defensar aquells senyals d'identitat sense els quals seríem uns altres. El català de Mallorca n'és un d'ells. L'únic insubstituïble.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris