algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
14°

Les cendres de d'Elisabeth

Va succeir als anys vint, quan a cada casa de Mallorca hi havia emigrants. Una família va rebre, procedent de la ciutat americana on residia un dels seus parents, una capsa amb cendres. No hi havia cap nota identificadora, encara que era ben segur que es tractava d'una espècia desconeguda, entre nosaltres, i que es conreava a les Índies. Quina altra cosa podien ésser aquelles cendres? Un, el més impacient de la rotlada, va mullar-hi un dit i se'l va endur a la boca. Tenien un gust insípid, però segur que tresorejaven vitamines de tota mena. De manera que acabaren per tirar-ne un polsim a tots els guisats i si en parar taula no se'n posava un platet, sempre hi havia algú que el reclamava. Sabien que rebrien carta d'Amèrica amb l'explicació pertinent. I unes setmanes més tard la reberen. Aquella urna contenia les cendres del seu parent, traspassat de manera inesperada. La carta anava signada per un dels seus amics. Ja que no havien pogut arreplegar entre tots diners a bastament per a embalsamar i embarcar el cadàver, havien optat per incinerar-lo i enviar-lo a casa per correu. Qui em va contar aquest fet, fa anys i panys, em va assegurar que havia succeït a Algaida. Fins i tot, em va dir el malnom de la família que havia estat víctima de l'equívoc. Després l'he sentit contar a altres pobles, i els narradors l'atribuïen a gent diferent. Probablement totes aquestes històries són versions d'una mateixa facècia, i mai ningú no ha posat un polsim de les cendres del seu parent a les llentilles. Ja va bé! Tanmateix, no deixa d'ésser una mostra d'humor negre, que posa de relleu una part ben sagnant del drama dels immigrants. Qui se'n va de ca seva amb les mans damunt el cap, s'exposa a tornar-hi dins una capsa de pebre bord, innominat i sense ànima. Elisabeth també ha estat incinerada. El seu nom "així, sense llinatges", ha encapçalat l'escrit, fet amb mà poc destra en un tros de paper de quadern, que penjava, amb un poc de cinta adhesiva, a la façana del Banco Zaragozano, a les avingudes, al costat de El Corte Inglés. Deia, l'escrit, que Elisabeth havia mort i que calien diners per a repatriar les seves cendres a Bolívia. No especificava on s'havien de lliurar, els donatius, però la proximitat d'uns immigrants amb fesomia índia que venien bagatel·les, permetia suposar que la manera més eficaç de col·laboració passava per la compra d'unes arracades daurades, un collar o un braçalet de coloraines. Em costa admetre que les vendes han estat prou substancioses com per a cobrir les despeses del transport. En qualsevol cas, el paper ja no és a la paret. De manera que les cendres deuen haver viatjat a Bolívia, on hauran estat tractades amb més respecte que les d'aquell mallorquí que acabaren a la cuina. Així que la història d'Elisabeth s'ha acabat. Tanmateix, no puc treure-me-la del cap. La nota feria el viu. Era com si l'hagués escrita Elisabeth, des del no-res, per reclamar-nos que respectem el seu darrer bri de dignitat. Possiblement la intenció dels que decidiren acudir a la solidaritat pública, no era fer un al·legat en defensa dels drets humans. Però passa que la pobresa i la marginació són revolucionàries per elles mateixes. Duen dinamita. A posta, les quatre ratlles que escrigueren els amics d'Elisabeth eren una novel·la, un poema, una proclama contra la injustícia. No vaig comprar ni collars, ni arracades ni braçalets, perquè no sabia què dir-los, a aquells venedors, des de la meva posició de ciutadà que pot menjar. Enteneu-me. No es tracta, tampoc, que els d'aquí, els que tenim casa, ofici i cara i ulls que s'identifiquen amb un nom, ens hàgim de sentir culpables absoluts de les misèries dels altres. Els moviments migratoris són la conseqüència de dictadures, i d'abusos i robatoris que no hem comès nosaltres, els de baix, ni, ara per ara, estam en situació d'evitar-los. Però, els de dalt, parlen massa del control de la immigració, de la incidència que té en l'augment de la violència i d'altres coses pròpies de la gent d'ordre. I ho fan amb una supèrbia que s'indigesta. Vegeu si no: n'hi ha prou amb quatre ratlles escrites amb el cor, per a palesar la buidor de tants i tants missatges de solidaritat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris