algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
18°

El senyor Aznar la té petita

Francament, començam a estar avorrits de parlar, setmana rere setmana de les ocurrències del caudillín (el diminutiu cada setmana que passa resulta més inexacte); però com que ja no tenim en Carandell per dedicar-li uns quants capítols en una nova edició ampliada del seu Celtiberia, no volem que les casposes aventures del Capità Espanya i el seu escuder, Robin-Trillo, quedin sense ser homenatjades en paper imprès.

La borratxera de poder del guerrer de l'antifalç i martell d'heretges perifèrics ens provoca una vomitera creativa, que el nostre natural irònicament generós i generosament irònic té tendència a convertir en una pluja d'idees per ofrenar a la nova glòria d'Espanya, el caudillín, el capità de l'armada invençuda a la batalla de Perejil. Però no sembla que el corral estigui per a bromes i en l'estat d'obnubilació permanent que sembla viure el nostre impacient, hi ha el perill real que les prengués com a propostes serioses. O sigui que, res d'insinuar que els al·lots, en entrar a classe haurien de cantar el «cara al sol», res de bromes sobre camises blaves...

Reprimirem el rampell més primitiu que ens provoca la nova fantasmada del caudillín, amb el seu homenatge a la bandera. Una bandera que simbolitza l'or que robaren a Amèrica i la sang dels indígenes que vessaren per fer-ho. Una bandera que significa, en paraules del ministre de la guerra, Federico Trillo, «l'orgull de compartir una sang, una llengua i una terra» (un servidor, en el seu afany de marcar distàncies, no ho hauria formulat millor). Obviarem la part més ridícula i rància del gest i n'analitzarem breument un detall implícit, que crida poderosamet la nostra atenció. Crec que el patètic homenatge militar a la bandera espanyola que ha muntat el caudillín és la primera vegada, en molts anys, que el nacionalisme espanyol respon amb un gest simbòlic a un fet d'un nacionalisme "diguem-ne" «perifèric», en aquests cas el nacionalisme basc. Històricament ha estat a l'inrevés: el nacionalisme espanyol sempre havia fet, i els altres havien reaccionat simbòlicament. És més, el nacionalisme espanyol no havia tengut, almenys en els darrers anys, la necessitat de fer-se explícit, d'aparèixer d'una manera clara i vistosa i la tàctica havia estat la de negar la seva existència, al mateix temps que s'atacava i ridiculitzava la resta de nacionalismes.

Deuen percebre la situació com a molt greu per fer aquest gir de cent vuitanta graus. Es deuen sentir molt amenaçats per optar per practicar el nacionalisme desacomplexat que ha predicat Aznar.

Molt malament es deuen veure si l'únic argument que els queda és tudar 379.238 euros (més de 63 milions de pessetes) a fer-se una banderota. Nosaltres, essent com som partidaris del reciclatge, suggeríriem a «su majestad el predidente del gobierno», que diria el batle de Madrid, una operació molt més econòmica i ecològica: podria retirar totes les banderes espanyoles que fan nosa per aquí i, amb tantes com en tenim, se'n podria fer una de molt més grossa.

Aznar parla d'acomplexats, sense adonar-se que ell és el primer, ja que pel que sembla és dels que creu que el tamany sí que importa. Aznar comana una rojigualda de 14 metres d'ample per 21 de llarg, conscient, potser, que mai no serà capaç de fer-la suficientment petita i estimada com perquè càpiga al cor de la majoria.

Aznar ha fet fer una bandera de quaranta quilos de pes i de 294 metres quadrats per simbolitazar la grandesa del seu país.
Però si el que pretén Aznar és aparcar els problemes dels seus ciutadans, si vol fer de la gegantina ensenya una estora per amagar-hi devall tota dissidència, tota discrepància, tota diversitat, s'equivoca, perquè és massa petita.

Aznar la té petita, la bandera.
I pesa tant que no se li aixeca.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris