cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
25°

I busques

El juliol de 1975, Josep Lluís Sert declarava, al davant de les ignominioses obres que l'ajuntament franquista, presidit pel batle no electe, senyor De la Rosa, havia començat en el terrenys del Parc de la Mar: «De continuar així les coses, els autors d'aquesta malifeta s'hauran de sotmetre al judici de la història». 27 anys després, en el parc, que per pressió popular substituí el pàrquing, que ens imposaven aprofitats tardofranquistes, el batle no elegit, senyor Rodríguez, ens encoloma una font «de luz y de colooooor, de luz y de colooooor...» I, al fil de la cançó que popularitzà Pepa Flores "Marisol" , «la vida es una ton, ton, tómbola...» que sempre toca als mateixos. Un milió i busques (collons, quines busques!) d'euros és el pressupost d'una obra que respondrà al gust particular de la fallera major, ni més ni manco. No hi haurà ni concurs d'idees, ni jurat presidit per una personalitat a l'alçada de Sert, ni res del que, en la beneïda democràcia, ja ens semblava una conquesta sense tornada enrere. I, el que és pitjor, per escometre aquesta agressió a la història recent del moviment ciutadà, no hi haurà respecte ni a la propietat intel·lectual de l'equip Zócalo, que a les darreries del 1977 guanyà el concurs públic d'idees. La ciutat Rodríguez no és una invenció periodística, sinó una amenaça real de l'herència d'aquest senyor i del silenci còmplice d'un mel·liflu senyor Fageda, desplaçat de la batlia en contra de les seves intencions (com confessà al senyor Borbón, al final de les reials vacances). Si, en un sistema de llibertat d'expressió, la ciutadania es deixa guanyar el que no aconseguí la dictadura amb un ca de bou com el senyor De Meer al capdavant de la repressió, és que ens mereixem, com a mínim, una altra legislatura rodriguista, amb el silenci de la senyora Cirer.

Avui és el Congrés del PP i mai s'havien vistes tantes incògnites ni tan delegades les solucions en una sola persona. Potser és el nou model d'organització partidista, calcat de les estructures empresarials més jerarquitzades. El senyor Matas arribarà amb una maleta plena de propostes i els 1.200 compromissaris podran dir que si o que no, segons el seu enteniment, però no segons el parer de les organitzacions locals que els hi han delegat el vot. Tot un exemple de democràcia. No és gens estrany després de veure com el cult a la personalitat és un exercici diari de tots els que envolten el senyor Aznar; als quals només els falta presentar-lo a la canonització, després d'haver demostrat que està a l'alçada de l'altre gran polític espanyol, el senyor Escrivà. Res, que ja vos contaré el que passi en aquest congrés; del qual puc avançar que no és veritat la notícia que les targetes de votació duguin escit «amén» en ambdues cares. Malgrat, per escarni de tots aquells que abans participaven fent partit, sembli una missa concelebrada amb els canonges duits de fora per a l'ocasió.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris