nubes rotas
  • Màx: 23°
  • Mín: 20°
17°

Pujol

S'ha dit que la política és l'art del moment. És possible. També és l'art del futur i, en les mans gens innocents d'alguns, àdhuc l'art del passat. Si algú és a temps de demanar-ho a Pujol abans no l'abandoni, la política (si és que algun dia és possible un Pujol lluny de la política), segurament la resposta serà que la política és l'art del moment i del passat, del present, del futur i del que calgui, sense gaire límits ni matisos. Perquè la política també és el que diuen els polítics, i perquè posats a parlar de polítics, en els últims trenta anys, el qui primer se'ns ve al cap és Pujol. Quan falta un any perquè els periodistes l'enyorin, Pujol mateix ha començat l'adéu-siau, que es promet prolix, i emotiu.

Pujol. L'animal polític que explica tant les circumstàncies "l'entorn, en llenguatge futbolístic" com és explicat per elles. El Pujol temorós que dubtava si fer una televisió bilingüe, el que mai no ha acabat de concretar la seva audàcia i el seu amor a Catalunya en una, en una sola proclamació rotunda, el mercader de vots en el Congrés i en el Parlament de Catalunya, i molts altres, seran sens dubte oblidats en favor del demòcrata irreprotxable que en alguns moments simbolitzà la democràcia més que qualsevol altra persona, del Pujol que abans d'accedir al poder ja havia convençut tothom de la seva talla política, del Pujol que ha estat el pedagog més efectiu quan ningú no sabia com estimar la seva casa, del culpable que el català hagi viscut trenta anys més, com a mínim. Abans de començar els exàmens decisius, aquests Pujols guanyen de llarg el que hagués pogut esdevenir-se, i molt més el que serà, d'aquí a pocs mesos, quan el seu successor el faci millor del que va ser. Abans de començar a fer balanç, ja en sabem el resultat, perquè estam davant l'home calidoscòpic que ho ha estat gairebé tot. Per a Aznar, que l'ha ningunegat fins al fons, ha estat, segons el moment, un soci lleial, un perillós extremista, un model de governant autonòmic, un tenaç enemic, un independentista dissimulat "tocant al terrorisme, per això", una molèstia, un nan que parla una llengua estranya, un col·lega. Per a Maragall, Pujol ha estat sempre i alhora un model i un rival, l'alternativa i una mena de destí natural. Per a Carod, ho digué aquesta setmana, Pujol és una decepció, i a ningú no l'importa el que en pensa Alberto Fernández. Pujol ha estat un estadista de primera i un aprofitat dels mecanismes electorals, el garant de la supervivència de la Generalitat, i fins i tot del país, i un fre per al seu creixement. Idolatrat pels empresaris, no ha estat mai liberal, sinó un paradigma del proteccionisme econòmic, del proteccionisme moral i del proteccionisme diguem ecològic de les essències visibles del catalanisme. El futur en parlarà aviat, quan se'l compari amb el que hagués pogut ser, quan es comenci a esbrinar si gràcies a la sort o al càlcul hi ha hagut un successor a la seva alçada "molt més Maragall que Mas o que l'exànime Duran Lleida. Davant Pujol, davant la seva biografia, tothom és cridat a l'examen per destriar si és dels qui han fet de la política la seva vida per opció personal, convicció ideològica i avinentesa històrica, o si és dels qui ho ha fet perquè no saben ni poden fer res més i, tot sigui dit, encara una bona proporció dels examinats surten escalivats de la prova. Sembla que el seu candidat "en aquesta línia d'inspiració monàrquica, aparentment inconscient, que li ha agafat a tothom, de designar-se hereu" acomplirà satisfactòriament almenys una de les seves funcions: fer-nos enyorar ràpidament l'antecessor. Durant més de dues dècades Pujol ha estat acusat d'indefinició i, de ser nuvi d'una sola parella, ningú no l'hagués esperat tant de temps. Al final, totes les parelles han anat desfilant per l'escenari, des de Suárez fins González, des de Miquel Roca fins els militars als que tranquil·litzava fa vint anys, i totes han acabat rebutjades, i ara que la comèdia "val més veure-ho així" arriba al final, creix la sospita que no hi ha hagut cap indefinició. Mantenir la indefinició durant vint-i-dos anys només vol dir que no n'hi cap, d'indefinició. En qualsevol cas, i sense saber si ens ha convençut amb una estratègia calculadíssima i genial, o per ventura tot ha estat fruit de la causalitat i del desencert dels altres, els països possibles després dels seus vint-i-dos anys semblen tots pitjors que el país que trepitgem cada dia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris