cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 25°
25°

Escriptors i artistes a voler

M'escomet un jubilat d'aquests que tenen tota una vida per endavant i, després de parlar-me de quatre coses òbvies, opta per anar per feina. «Jo també escric», em diu. I abans de donar-me temps de reaccionar, fent ús d'una d'aquestes frases amables que signifiquen, alhora, enhorabona i adéu siau, ja m'ha especificat si conrea la poesia o la prosa o les dues disciplines a la vegada. Acompanya la confessió de les seves inclinacions literàries amb un somriure tebi i una mirada entre tímida i reptadora, que es pot traduir per un «què t'has cregut? Jo també en sé, d'escriure» o un «mai no m'hauria pensat que escriure fos tan fàcil». De qualsevol manera, sigui quina sigui la interpretació correcta, em treu de solc, encara que faig tot el que sé per dissimular-ho, perquè, què voleu?, estic tallat a l'antiga i d'infant m'ensenyaren a respectar els vells. Aleshores, ell s'adona dels meus escrúpols i decideix reblar el clau: sense inquirir si tenc pressa, decideix fer-me cinc cèntims de l'argument del llibre que és a punt d'enllestir i que comptarà amb el finançament d'un banc, d'una caixa, de l'ajuntament o del consell. M'avança una quantitat que em talla l'alè. «Segur que vos donen això?», vull saber. «Ja ho crec! I m'han dit que per doblers no m'estigui», em respon. Per tal de dissimular el meu desconcert, mir el rellotge per enèsima vegada i ell, adonant-se que m'ha sucat la paciència i qualque cosa més, s'acomiada amb una pregunta. «Encara escrius?», em demana. I afegeix: "«Fa temps que no llegesc res teu». No cal dir que voldria que continuàs ignorant-me i no llegís aquest article, perquè no sols em farà morros, sinó que escamparà per tot arreu que som un malcarat. Tanmateix, em tranquil·litza el fet que no té perquè sentir-se al·ludit. Persones amb una dèria semblant i que em fan víctima de la seva incontinència verbal en trob una cada dia. La jubilació és el detonant que posa de relleu unes sensibilitats literàries que s'havien mantingut ocultes al llarg de tota una vida. Fins i tot podem dir molt i molt ocultes, perquè ni la santa mare que els va agombolar de menuts i els va veure créixer nets de sal i de gràcia, mai no hauria aventurat que aquell terròs sortit del seu ventre acabaria signant una novel·la subvencionada per les institucions. Tanmateix, la vida dóna moltes voltes i altre temps "seixanta anys enrere" els escriptors bons s'havien de pagar la publicació dels seus llibres. Aleshores no hi havia institucions oficials disposades a subvencionar la subversió, perquè la lletra impresa, pel fet d'ésser això, lletra impresa, era subversiva (Mare de Déu de Pina, i que hi anava d'errada de comptes aquella gent del Règim!)". En conseqüència, no hi havia ni caixes ni bancs amb departaments especialitzats en el foment de la sensibilitat dels pensionistes. Aquesta percepció negativa del llibre va canviar amb els anys, a mesura que la gent poderosa va comprovar que els lletraferits formen una de les tribus més dòcils del conjunt social. Així que veuen una mà estesa que llueix anell d'or a un dit, acudeixen sol·lícits a besar-la. El convenciment que la lletra escrita no és perillosa i que Millán Astray, mirau per on!, devia anar més gat que una sopa quan va dir que els intel·lectuals haurien d'ésser passats per la pedra, va propiciar el foment del conreu de la literatura i de la pintura entre la gent desenfeinada. De mica en mica la cosa va anar a més, fins al punt que actualment no hi ha família que no disposi d'un escriptor o d'una pintora. Les entitats en general, tant les públiques com les privades, s'han excedit amb el foment de la cultura en minúscula. En conseqüència, han contret un deute enorme, potser impagable, amb el món literari i de les arts. No sols fomenten la publicació de llibres escrits amb ploma entusiàstica i les exposicions de marines i de fruiteres, sinó que subvencionen la celebració de tallers d'escriptura i de pintura. No hi ha padrí que no hagi provat de fer dos versos acabats amb ON ni padrina que no hagi pintat un ramell de cireres. I tota aquesta activitat del tot inútil, va en detriment dels contes que hauria de contar ell als néts o de les coques que hauria de fer ella (Mare de Déu quines coques feien les padrines els horabaixes!). Aquests costums tan sans i tan nobles s'han perdut, i la culpa negra cal atribuir-la a les entitats esmentades. Creuen, els de dalt, que escriure o pintar són oficis de mel i sucre. Anem a veure: per què no organitzen cursets d'arrabassar queixals o de preparar coets i rodelles? No és cert que les coses de l'esperit siguin benignes, encara que es facin amb els peus. A diferència de la pólvora no provoquen cap explosió, però adormissen. A la llarga, les conseqüències són pitjors.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris