algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
18°

Quadern de viatge

Dissabte, 21." En el litigi que mantenen la família Miró i l'ajuntament de Ciutat sobre els fons de la Fundació Pilar i Joan Miró cedits pels hereus del pintor, una part dels quals, a hores d'ara, ja ha estat retirat, la qual cosa els hauria d'avergonyir a tots plegats, almenys a tots aquells a qui encara els quedi una unça de vergonya i el suficient respecte envers la voluntat de l'artista, una de les peces reclamades és el llibre A toute épreuve, concretament l'exemplar número IV dels XXIV reservats als col·laboradors que intervingueren en l'elaboració del llibre. D'aquesta obra esplèndida, en la qual els gravats sobre fusta d'en Joan Miró comparteixen l'espai de les pàgines amb els poemes d'en Paul Eluard, l'editor Gérald Cramer, de Ginebra, en féu una edició de 130 exemplars, impresa a París l'any 1958, dels quals se'n posaren 80 a la venda, els numerats del 27 al 106. El meu exemplar és el número 75.

De tots és conegut el menyspreu que senten la majoria de madrilenys envers tot allò que procedeix de Catalunya i, especialment, de tot allò escrit en català. El cas és que hi ha, a Madrid, una cadena de botigues que, sota l'ensenya VIPS, tenen una secció dedicada a la venda de llibres, normalment novetats editorials. Fa un parell d'anys, en una de les visites que faig periòdicament, per motius de feina, a la capital de l'estat, i en una d'aquestes tendes, es liquidaven els exemplars procedents d'una editorial catalana, concretament d'edicions La Polígrafa. En el caramull hi havia llibres d'en Miró, d'en Tàpies, d'en Guinovart i d'altres pintors que no record. Els texts de tots ells eren, però, en català. Enmig de la pila, dins un estoig beige imitant la textura de la fusta, hi havia, precisament, A toute épreuve. No m'ho podia creure. Devia ser un error del responsable del magatzem que considerava català qualsevol idioma que no fos castellà. Vaig triar tres o quatre llibres del munt, entre els quals hi havia, òbviament, l'edició d'en Cramer. Us puc assegurar que, mentre anava a la caixa a pagar, l'emoció em feia tremolar les mans i els genolls. Vaig posar els llibres sobre el minúscul taulell i vaig preguntar"ne el preu. La caixera els mirà i me'n demanà 1.500 pessetes per a cada un dels exemplars. Vaig pagar i me'n vaig anar escapat, temorenc que algú s'adonàs de l'error, amb el meu petit tresor sota el braç. Aquesta, i no una altra, és la raó per la qual som el posseïdor de l'exemplar número 75 del llibre que els hereus d'en Miró ara reclamen a la Fundació.

Dilluns, 23." Alguns s'han esverat en assabentar"se que el Ministerio de Cultura ha concedit subvencions a la Fundación Franco. Res més natural que els hereus vulguin guardar la memòria del dictador, que és, en definitiva, la seva pròpia memòria històrica. Altrament fóra un acte de renúncia als seus orígens, una deserció. Cal recordar que, encara ara, eminents franquistes són en el si de la formació popular, algun d'ells en càrrecs de responsabilitat política. D'altres, la immensa majoria, són només epígons, aprenents espavilats, neòfits vocacionals que, això no obstant, han estat hàbils a disposar de tots els poders de l'estat per tal de combatre i subjugar els seus enemics ideològics. El resultat és la sensació que les llibertats són cada cop més limitades i que el camí elegit s'endurirà més en un futur no gens llunyà. Els polítics, els d'allà i els de més enllà, han pervertit el sentit essencial de la democràcia.

Un dels errors més greus de la transició, motivat per la por i l'amenaça de les forces residuals del feixisme, fou no passar comptes amb els executors del règim anterior. Es justificava aquesta impunitat amb la coartada d'aconseguir la pau social i evitar la violència dels integristes, però les víctimes mai no obtingueren justícia i els botxins pogueren fruir del botí per la seva col·laboració. Aquesta no condemna explícita, judicial, de les atrocitats i repressions, dels assassinats de la dictadura, és un dels motius pels quals molts ciutadans no s'avergonyeixin que una part dels seus impostos vagi a mans d'una fundació l'objectiu de la qual deu ser l'apologia del franquisme, o sigui, del terrorisme d'estat, de la traïció institucional, de la dictadura, de la barbàrie. I és que ara, amb el control de poder absolut, ja no tenen la necessitat d'escondir el seu vertader tarannà.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris