cielo claro
  • Màx: 12°
  • Mín: 11°
12°

La sociolingüística

Va néixer als Estats Units ara fa una quarantena d'anys, com a fruit de la col·laboració de lingüistes, sociòlegs, antropòlegs i psicòlegs. Criatura innocent en un principi, a mesura que s'anava desenvolupant ampliava i definia els seus espais de recerca i agafava diferents personalitats a cada un dels països on era cultivada. Al nostre hi arribà ben aviat, a la meitat dels seixanta, de la mà principalment dels valencians Lluís V. Aracil i Rafael Ll. Ninyoles. I del bon començament va fer patent allò que és sens dubte el seu principal tret definidor: la sociolingüística catalana ha estat i és un instrument al servei del projecte de normalització de la llengua, un concepte, aquest mateix de normalització, que és una de les aportacions originals dels sociolingüistes catalans a la disciplina.

Mentre que les modestes sociolingüístiques espanyola o francesa, sorgides en uns estats fets a base d'anihilar nacions, s'han limitat, com no podia ser d'altra manera "què han d'investigar les pobres?", a unes esparses recerques de dialectologia social, la sociolingüística catalana ha treballat profundament la comprensió dels conflictes lingüístics, els mecanismes de substitució de llengües i la recerca de models vàlids de normalització i de planificació lingüístiques. És el coneixement científic, amb tota la seva rigor, com a base de l'acció i la transformació.

La sociolingüística ens permet d'entendre el funcionament dels fenòmens de substitució lingüística, fenòmens que, per la seva complexitat i lentitud, són invisibles per a una bona part de les societats que hi estan implicades. Per això funcionen, perquè són opacs i perquè quan la societat n'és conscient el fet ja és irreversible. Enfocat del costat contrari, la ignorància sociolingüística és la gran aliada dels processos assimiladors. La ignorància sociolingüística "sobretot la dels nostres polítics i dirigents" és el gran problema del català en aquests moments, la substància paralitzadora que ens infecta la sang. La ignorància sociolingüística és el que fa sortir pertot arreu tants d'optimistes i tants d'ingenus capaços de creure que el procés sociolingüístic avança favorablement simplement perquè el català ha penetrat en espais públics i de prestigi dels quals havia estat foragitat. Per a no actuar res millor que pensar que tot va bé. La ignorància sociolingüística impedeix a tants de compatricis de veure que si els qui parlam català no usam sempre aquesta llengua amb els nouvinguts, serà la dels nouvinguts la que es menjarà la nostra. Decididament en aquest país fan falta dosis generoses de cultura sociolingüística.

Per tot això la sociolingüística ha estat sempre mal vista i en el cas extrem odiada. Un exemple llampant n'és la supressió de les Jornades de Sociolingüística d'Alcoi, tan bon punt el PP va assolir el govern d'aquest municipi. Les Jornades d'Alcoi eren un fòrum de debat fructífer, amb una llarga tradició, i havien assolit un alt grau de prestigi dins i fora de les nostres fronteres. El seu pecat era el pecat de la sociolingüística, és a dir estar al servei de la llengua catalana. Recercant en la petita història trobaríem multitud de casos no tan estridents com el d'Alcoi però igualment reals. El 1983 es va implantar l'assignatura de Sociolingüística en els estudis de Filologia de la UIB, obligatòria per a tots els futurs filòlegs, que d'aleshores ençà tinc el plaer d'impartir. Quan el 1994 es van fer nous plans d'estudis de Filologia Catalana i Filologia Espanyola, es va establir que totes les assignatures de cada un dels dos plans d'estudis serien oferides com a optatives en l'altre. La Sociolingüística, però, va ser taxativament exclosa "ni com a optativa" del pla d'estudis de Filologia Espanyola, en el qual va aparèixer una Sociolingüística Española, presumiblement innòcua i destinada a suplir la que podria explicar als filòlegs hispànics el procés històric pel qual la llengua dels innombrables milions havia esclafat la del país on viuen aquells filòlegs.

Igual que la sociolingüística, els sociolingüistes també han estat qualque vegada objecte de suspicàcies i desconfiances, i no sols per part dels enemics declarats. El mateix Lluís V. Aracil, un dels pares de la sociolingüística catalana, va haver de deixar la Universitat de Barcelona, la primera en què s'havia introduït "de la mà d'ell mateix" l'estudi de la disciplina. El pretext era un afer de titulacions, però no hi ha dubte que l'incisiu professor allà era un element que feia nosa. Més a prop nostre, Bernat Joan i Marí, sociolingüista crític i brillant, potser precisament per això mateix, no va poder ocupar no fa gaire una plaça de professor associat en el Departament de Filologia Catalana de la nostra Universitat, on hauria pogut fer una bona feina en la formació (sociolingüística) dels mestres de les Pitiüses. Possiblement una errada del Departament de Filologia Catalana, i no l'única, precisament.

En el darrer episodi li ha tocat rebre a la Sociolingüística dels estudis de Magisteri. Una gent de Madrid ha decidit que els nostres mestres no han d'estudiar tant i que calia suprimir crèdits del pla d'estudis; i les autoritats acadèmics, després de sospesar el valor de cada cosa, han decidit retallar per allà on mai no s'hauria de retallar, la llengua catalana i la sociolingüística. I, tot i que al final aquestes matèries s'han «salvat», ho han fet agafant una vegada més la via de l'excepcionalitat i penjant d'un fil. Una errada de les autoritats acadèmiques en el terreny de la llengua, i no l'única, precisament.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris