cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
18°

El darrer clàssic del segle XX. No ha pogut ser

Billy Wilder deia que hauria volgut morir-se als cent-i-pico d'anys, assassinat per un marit gelós que l'hagués sorprès al llit amb la seva dona. Però enguany les pneumònies han estat més dolentes que altres anys, i el darrer geni del segle XX no ha pogut rodar la darrera pel·lícula. No intenteu imaginar-la: no hi arribaríeu: creis que teniu la seva capacitat de sorprendre-vos? Mai no sereu tan càustics com ell, tampoc. Sempre havia estat un desbaratat, però no un esburbat. El desbarat és la manera més assenyada d'interpretar la vida humana i de posar-hi un ordre que la faci intel·ligible. O no: aquestes idees generals funcionen quan funcionen, i llavors s'esdevé que amb persones com Wilder funcionen totes les idees generals: tant si vols dir que sí com si ho negues en rodó. Però ni en la seva vida ni en les seves pel·lícules "perdó: són la mateixa cosa" no hi ha cap desbarat gratuït, cap exabrupte que no dugui enlloc, que no és el mateix que el buit: una bona intel·ligència dóna sentit a qualsevol butilada. Protagonista d'un anecdotari hilarant i dramàtic, quan, de molt jove, volia obrir-se pas com a guionista, vivia en una pensió de mala mort. Al principi, li era difícil aclucar els ulls, perquè la cisterna del vàter vessava i el renou de l'aigua li treia la son. Però ho va solucionar: es concentrà a imaginar que aquell renou era la remor d'una font cristal·lina. Ni els angelets desconscienciats dormien millor. De major, quan ja era un director reconegut, un home ric, un bon col·leccionista d'art, passà uns dies de repòs a Baden-Baden: no pogué dormir, perquè la remor de les fonts li recordava el renou de la cisterna del vàter de la pensionutxa: aquestes coses ens passen a tots, però només els clàssics saben donar-hi sentit. I també s'ha de ser tot un clàssic per saber interpretar l'atzar com ho va fer ell, a París, quan per accident va rompre una escultureta de Giacometti a la galeria Maeght: veure-la rompuda li va permetre imaginar-ne la bellesa. Fos quin fos el preu, l'havia de comprar. I mira tu. Bé, ara segurament moltes persones cometen l'error de preguntar-se com se l'ha de recordar. Home, només es recorda allò que perdem o que desapareix dels nostres horitzons més assequibles. Permeteu a aquest servidor una confessió potser massa íntima: no deu passar cap dia, des de fa molts d'anys, que per una o altra raó no hagi tengut present Billy Wilder: sobretot, aquells dies en què he pretès entendre algun comportament humà que se'm resistia, és a dir, els dies en què he demanat auxili als clàssics. En aquests casos, Wilder és dels primers a arribar, sempre disposat generosament a donar consistència a les nostres vides "i sense fer-nos sermons, per la qual cosa més d'un i de dos li estarem eternament agraïts.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris