nubes rotas
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
18°

El poal del fems? no, gràcies!

Quan érem petits, i d'aleshores ençà ja ha fet qualque barrumbada, els infants del nostre barri teníem el costum de sortir a jugar al carrer. Ho fèiem amb certa tranquil·litat, ja que no hi havia massa trànsit rodat i podíem fer voltes amb la bicicleta, qui en tenia, sense gran perill. Les nostres mares no passaven una excessiva pena, perquè confiaven que no ens faríem gaire enfora i sabien que qualque veïnada ens tendria una mica d'esment tot prenent la fresca o agranant la carrera. Els nostres jocs eren senzills, no necessitàvem gaires elements: un elàstic, una simple corda, una pilota, qualque pepa, les figuretes o mitja dotzena de potets per jugar a botigues. O ens encalçàvem, o anàvem a tocar timbres... i cametes valeu-me!

Ara ens hem fet grans, ens hem hagut de cercar la vida, no tenim més remei que pagar tots els imposts del món a l'Ajuntament i feim equilibris circenses per acabar el mes. Però no gaudim de la tranquil·litat de les nostres mares. Patim pels nostres infants per si els atraquen, amb total impunitat, a la porta de l'escola o si van a comprar qualque llepolia. Les veïnades temen sortir a prendre la fresca per por que qualque «fittipaldi» d'ocasió pugi sobre la voravia, com ja ha passat!, i els proporcioni, si més no, un bon regiró. Les madones s'han renegades a sortir a agranar la carrera, perquè, tot i l'esforç de l'agranador municipal, no són a temps de llevar paperum, brutor de tota casta i moltes, moltíssimes!, merdes de ca.

Els infants, segons quins!, ja no poden sortir a jugar al carrer, perquè estan exposats a una espècie que si l'Administració volgués ja s'hauria extingit faria estona, uns ocells de mala volada que obtenen uns grans beneficis a costa de guanyar-se la voluntat, i massa sovint la vida, de molts joves. M'enteneu, no és ver? I a sobre, l'Ajuntament ha donat el seu vistiplau perquè una entitat privada posi un centre d'acollida per a drogodependents actius al nostre barri. Si no vols brou, tassa i mitja!

Molts de nosaltres encara deim que «anam a Palma». Però aquest sentiment primigeni de pertinença a un petit poble es va esvaint més aviat que de pressa. La Soledat ja no és el que era... La Soledat és el poal del fems on tot hi cap... I creis-me, sr. Director, si vos dic que ja comença a fer massa pudor!

Caterina Ramis Cabrer. La Soledat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris