algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
26°

Coreografia

Ahir, era un dia més adient que altres per a tractar de Bitel en el Parlament. Tot al voltant de la família: el gran germà en el dia del pare o «com més cosins, més endins», si vos ho estimau en la versió tradicional. Sigui com sigui, el mal gust s'ha instal·lat en la cambra, i no ha vengut sol, sinó de la mà de la crispació. De seguir per aquest camí, els plens podran escatir-se per punts o per k.o., i no seran figures retòriques.

Clar que si els adversaris tenen la sang bullenta i no necessiten excuses per a batussar-se de valent, l'àrbitre, senyor Morales, no sembla conscient de l'excitació prèvia dels combatents. I és que, del jutjat on, en aquest moment, tots s'hi troben i representant tots els papers de la litúrigia judicial: acusador, defensor, imputat, delator, confident, jutge, secretari, mecanògraf i, per poc que ens despistem, policia i botxí, tots ja hi vénen calents (en el mal sentit de la paraula, perquè de l'altre, de la boixera, poca se'n respira, parlamentàriament parlant).

És cert que ambdós bàndols duen el mateix temps d'experiència. És cert, però no la demostren; almanco en el que es refereix a la coreografia, que els populars evidencien dominar molt millor. Si deixam de banda que els temes en els jutjats no haurien de ser objecte de debat parlamentari, una vegada s'hi duen, en empírica demostració de la perversa utilització del sistema, el més intel·ligent és no caure en el joc dels organitzadors. El PP sabia a la perfecció el que es feia portant Bitel a l'hemiscicle sense haver-hi una sentència ferma o una decissió judicial inapel·lable: treballaria sobre l'arxiu fet en primera instància com si, enlloc d'un tràmit judicial, fos una veritat indiscutible. Atacaria, posaria «de los nervios» els més irritables i escenificaria el sentiment de menyspreu que diuen patir des de la presidència de la cambra. I els sortí a la perfecció, amb la inestimable col·laboració del senyor Quetglas, que mossegà l'ham de l'insult, sense tenir ni la meitat d'experiència en aquesta branca de la política que el seu provocador, el senyor González Ortea; i l'espoleta retardada del senyor Morales, que afavorí el victimisme que duia el PP escrit en el seu guió.

Tot el dit, i més que no s'ho paga recordar, d'una tristor encomanadissa. Tristor, fins i tot quan les rialles broten involuntàries en imaginar, seguint el discurs exonerador de culpes del senyor Ortea, un acusat de vouyeurisme apel·lant a la lletgesa de l'observada com a argument de la defensa. Això és el que, en un determinat moment, va fer: menysprear la documentació espiada per llevar importància al fet d'espiar. De riure? No, de por.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris