nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
22°

Les obres, per damunt dels autors

Tenim massa propensió a fixar"nos en la firma dels quadres. Si trobam a un cantó la signatura de Miró "posem per exemple", sembla que automàticament ens trobam davant una gran obra, davant una obra de gran valor artístic (no diguem ja crematístic), encara que sols es tracti de la prova d'un color d'un gravat, en la qual tot el que hi puguem veure sigui merament una línia o, fins i tot, sols un punt, perduda la línia o perdut el punt en una immensitat de blanc. Realment, no tenim, doncs, més que això "una línia, un punt" però és ben igual: tenim la firma de l'artista important, que és molt més important o que és el més important. Així, una signatura com la de Miró pot justificar qualsevol cosa.

Aquest problema "perquè, certament ho és" de valorar l'obra més aviat automàticament o mecànicament en funció del seu autor i no, viceversa "com hauria de ser" no passa sols en les arts plàstiques. Per descomptat, i dissortadament, més o manco el mateix succeeix en l'escriptura. Pareix com si fos l'autor el que donàs prestigi a un llibre, en lloc de ser al revés. L'arrel del problema "o una de les arrels principals" pot trobar"se en la indubtable dificultat del lector per a centrar"se en el text que llegeix, fent abstracció de les connotacions que li puguin suposar les circumstàncies de l'autor, el qual podrà ser tant com es vulgui el pare de la criatura però que tampoc, tanmateix, no és part integrant de l'obra sinó que, a la pràctica, una vegada aquesta realitzada, veu els toros tan des de la barrera com qualsevol altre lector, amb l'única diferència que aquest segurament es trobarà a major altura en les grades de la plaça i no exactament en la localitat més cara, però res més.

Tot això tal vegada és especialment així en el cas de la parenta pobra, de la poesia. Perquè hem de reconèixer que la seva pobresa ve condicionada també per la dificultat de lectura específica que li és consubstancial. Llevat d'algun cas quasi miraculós de transparència i senzillesa, l'escriptura poètica podem bé dir que resulta sempre més densa "gairebé per obligació" que aquella escriptura que, tot volent"se literària, no pretén res més que narrar, descriure o exposar, que per altra banda ja és prou. Perquè un text de la parenta pobra sempre tendrà una pluralitat de sentits "com si diguéssim una pluralitat de capes de sentit" i, en qualsevol cas, normalment la seva lectura mai no resultarà estrictament unívoca, com seria el cas en un text científic.

Una conseqüència d'aquest estat de coses és que, massa sovint, tenim una certa tendència a hipervalorar la figura del poeta "quan tenim alguna apreciació per la seva obra", a «inflar"la» d'alguna manera, a convertir"la en una mena d'heroi apelagós o fins i tot enfitós, oblidant una mica que, en darrer terme, la vàlua de l'autor serà sempre una conseqüència del valor de la seva obra, i no al contrari.

Això ens porta a assenyalar que l'autor "més conscient que ningú de les seves limitacions" pot arribar eventualment a sentir"se més aviat incòmode davant els elogis d'altri. Perquè un practicant de la parenta pobra amb cara i ulls escriu per necessitat, no per vanitat. I, en darrer terme, no creu gaire en rànquings, escalafons ni cànons acadèmics o altres. Al cap i a la fi tot poeta "i tot artista" no competeix realment més que amb ell mateix. La seva feina és massa personal perquè pugui ser d'una altra manera. Conseqüentment, les comparacions no sols és que siguin odioses, és que resulten del tot inadequades.

Així, quasi podríem concloure que els elogis els podem reservar per a les obres. L'autor no és més que, eventualment, un servidor d'aquestes obres, més o manco fidel i més o manco afortunat. En qualsevol cas, l'elogi que sempre agrairà més serà el de l'obra. En definitiva, l'autor no es pot complaure mai en ell mateix. De fet, ni les seves obres més reeixides el complauran al cent per cent.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris