nubes dispersas
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
24°

Climent Picornell

Per una teoria sentimental de l'ecotaxa. Les sabates.

Ja sé que és recurrent i emprenyador aquest tema. I que, tanmateix, així com estan les coses, ja no interessa a ningú. Tothom té la seva part de veritat estreta en el puny. I que voler fer una gracieta em servirà, a aquestes altàries, perquè algú, ben desdenyosament, demani: Aquest de part de qui està? Som-hi. L'estat de la qüestió, que s'ha complicat, va, des d'opinions ben assentades, fins a consignes polítiques, passant per percepcions apassionades. Des d'«hotelerots!!» fins a, els hotelers mateixos, «nosaltres que hem fet tant per les Illes Balears!!» Idò, prengueren llum del president KENNEDY, qui en la seva «NEW FRONTIER» per Amèrica, amollà: «Ara entram a la frontera on cal no demanar què pot fer Amèrica per tu, sinó què pots fer tu per Amèrica?» Què podem fer, tots els altres, per les Illes Balears? Un lloc, com se sap, on abans que hi hagués turisme tothom anava descalç. Ara hi tornarem, a això de dur sabates.

El blanc o negre, el maniqueisme, el bo o dolent, és el leit-motiv de l'ecotaxa i la seva petita història. He escrit altres vegades que l'opinió sobre els efectes del turisme a les Illes Balears es mou, o s'escriu, molt en to dual: el turisme ha estat la pesta o el mannà. Per uns, les illes agonitzen davall el pes de vint-i-dos milions de peus de turistes (dos peus per turista); per uns altres, l'aparició del nostre petit país als primers llocs dels rànquings del PIB per càpita, no hagués estat possible sense el turisme. El turisme, que ha possibilitat que ens comprassin unes sabates, als qui no en dúiem. Perquè això que no duia sabates ningú, abans del turisme, deu ser com una metàfora o, tal vegada, una sinècdoque, no? De totes les maneres, carència per carència, falta avaluar correctament quin és el pensament dels residents sobre els efectes del turisme de masses. De tots. No només de quatre o cinc, per importants o intel·ligents que sien. Sí, ja ho sap un servidor que existeixen veritats, mentides, estadístiques i enquestes. Però així hom tendria un percentatge constrastat per dur a l'article. Tants de mallorquins, de tanta edat, tants d'homes i dones... diuen que sí a l'ecotaxa, o no, sí a més turistes, o no, tants se senten agobiats a l'estiu, o no. Aquests del no perquè pertanyen a aquesta elit (creada gràcies al turisme) que es pot autoexiliar durant la temporada alta i que no suporta la pesta d'Ambré Solaire o de Piz Buin, o de la clàssica Nivea (factor de protecció: moltíssim), amb què s'embetumen els qui ens donen pa: els turistes.

Imposició doble, oferta paraturística que no pagarà l'ecotaxa, desastre per als mercats receptors... uns. Altres: qui embruta, paga. I un (euro) per turista i dia és poc. I ja ho havíem promès als electors i es destinarà a medi ambient i patrimoni i tot això que el turisme ha fet malbé per excés d'ús. I a molts d'altres llocs es paguen ecoimposts i... d'aquí es deriva cap a, «Mira'ls, no volen ni retornar un poc de tot el que han guanyat i que s'han enduit al Carib... què han fet ells per Mallorca! Per les seves butxaques!» Mallorca: la fira dels opinadors ecotaxistes.

He defensat, altres pics, que l'anàlisi del fenomen turístic és prèvia, per exemple, a la seva desqualificació, si s'escau, i passa per la comprensió de la seva importància. Això em fa pensar que, en ambients nacionalistes i ecologistes, s'ha criminalitzat massa lleugerament el fet turístic, abans de pensar en la seva anàlisi i ordenació. I així s'han construït visions particulars i interessades. A les dues parts de la frontera. Evidentment que és una qüestió d'Estat, el fet turístic, i no únicament un affair de la Federació Empresarial Hotelera i dels seus afiliats. I quan algun d'aquest afiliats ha demanat la supressió de la Conselleria de Turisme, perquè no feia el que a ell li convenia, no ha mutat, ni l'han sentida. Això dóna peu a altres opinions desbarates des de l'altre costat de la frontera. La nova frontera. I pensar que el feren (hauria de dir el férem, però ho posaré entre parèntesi i pareixerà que ho dic més fluixet) Doctor Honoris Causa de la Universitat de les Illes Balears, a Gabriel Escarrer. Aquest tema es mereix un article a part. Ara mateix, he acabat de llegir una hagiografia sobre els Escarrer (Sol Meliá. El viajero universal. Ed. Pirámide). El meu interès per la classe empresarial turística, que ja ve de lluny, creix cada dia. Hotelers de tradició, hotelers d'oportunitat, hotelers de darrera hora, hotelers de cadena, hotelers de Tour Operator, grossos, petits, els que també tenen a fora Mallorca... com han canviat!! De quan circulava aquell axioma referit a ells i a tota la cadena d'empleament generada pel turisme: no bastaran els ametllers per penjar-se!! Això, si anava malament el turisme (en aquells moments, ho ha calculat un servidor, hi havia 7 milions i mig d'ametllers, ara n'hi ha molts menys...). Però aquesta frase, atribuïda a un empresari d'origen contrabandístic, durant molts d'anys fou la causa, oculta, que els bancs i caixes no deixassin doblers per a un negoci de risc. Ara tots són nous conversos, però només el Banc Hipotecari i els tour operators en aquell temps hi posaven la mà. Per tant, arriscaren alguns, molt més abans que ara. Però han canviat! Quants són? Cinc-cents o mil? Al seu redol, a la seva zona, a Mallorca, a l'univers turístic, aquesta nova classe dominant, influent o ofesa. Ells que han fet tant per Mallorca, arriscant els seus doblers i, amb el seu «learning by doing», han conformat un «know how» de gestió hotelera envejat per tot el món. Això, traduït del llenguatge cursi de qualsevol MBA, vol dir que amb la pràctica han après a vendre molt bé el producte que ofereixen: vacances de sol i platja per a classes mitges i baixes. I les sabates? A una de les moltes reunions i conferències que s'han fet sobre l'ecotaxa, dos representants "no sé si qualificats, però sí representants" dels nostres hotelers utilitzaren la paràbola següent: «Aquí, a les illes, ningú no duia sabates i ara, gràcies al turisme i a nosaltres, tothom du sabates de sola». Meam! Primer de tot, l'exageració. Abans n'hi havia que en duien, de sabates, tota la butifarreria, per exemple, anava de vint-i-un botó, i ara, qui ha comprat què a qui? Això vol dir, desencriptant el missatge: «Nosaltres, els hotelers, hem fet possible que a Mallorca, ara, la gent pugui viure molt millor del que vivia abans...» i el corolari subsegüent: «Desagraïts, ens ho pagau gravant els turistes i els nostres negocis amb un altre impost; en comptes de besar per on passam, a nosaltres, que amb la creació de llocs de treball, vos hem comprat les sabates que duis ara».

El reconeixement que, implícitament, demana tot actor social, en aquest cas no només no es produeix, sinó que... els peguen una becollada. Una de les moltes coses que ha destapat l'ecotaxa. Una classe empresarial amb projecció social, malgrat ells diguin que no la volen i que, abans, intuïen qui eren els seus suposats crítics i detractors tradicionals, però, amb la crisi de l'ecotaxa, s'han ventilat les seves vergonyes (tothom en passeja) i els seus oripells. La societat balear ha generat una opinió més contrastada sobre els nostres hotelers, amb les veritats i mentides que han aparegut. Coses grosses del màrqueting mediàtic, per exemple: «Compren un barco al rei Borbó, perquè la propaganda que això genera és important i, en canvi, no volen pagar una mota petita?» Perquè, al cap i a la fi, qui haurà de pagar seran ells o ho hauran de recaptar, perquè els aeroports, en mans del l'estat central, no volen fer el que seria més natural... Una de les imatges que ha traspuat ha estat aquesta. I ells, que, de bona fe, creien que la gent entendria missatges tan clars: hem arriscat els nostres doblers per fer un negoci, més o menys incert... hem donat menjar i feina a molta de gent i ara, després que ens hagi anat bé (ens hagués pogut anar malament), fan un monument als cambrers i peguen una clatellada, simbòlica, als hotelers. Ferits en els seus sentiments. Demonitzats. Però si avui el dimoni no fa por a ningú! Com es guanya reconeixement social? En qualsevol manual, en un best-seller tipus els d'en Dale Carnegie o tipus Cómo ganar amigos haurien trobat comportaments per fer-ho millor. S'ha donat la impressió, i tal vegada vagi errat de comptes, de ventilar allò de «mossegar la mà que dóna pa». Això és el que es volia significar amb la metàfora de les sabates. Que, per cert, a les meves ja m'hi hauria de posar unes mitges-soles noves. Tal vegada l'ecotaxa podria servir, també, per això.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris