nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
24°

Un cartell quadrilingüe

Dona Maria Antònia va rebre Chenoa dijous passat. La nova artista de la cançó va aterrar a Son Sant Joan a les onze i es va adreçar directament al despatx de la Senyora, sense ni temps per a deixar les maletes a ca seva. Així ho havien pactat el personal de Presidència i la gent de TVE. Les presses per a dur a terme la reunió contribuïen a donar rellevància a l'encontre. Allò que ha fet Chenoa és tan important que ella ha passat a ésser patrimoni de tots, heus ací el missatge que se'ns va vendre. Chenoa canta bé, és atractiva i ha embadalit el mallorquinisme militant al fer"nos saber que la seva condició d'argentina no ha estat impediment per a expressar"se en un català correctíssim. De manera que dona Maria Antònia l'empra, a Chenoa, per a fer poble. La voluntat de fer"ne, de poble, no sols és una obsessió de la Senyora, sinó de tots els polítics que es troben situats amunt. Com més amunt es troben, més s'esforcen a vendre'ns una idea, tan abstracta com vulgueu, de pàtria. La salutació del president Antich, que es va encartar amb els diaris de divendres passat, amb motiu del Dia de les Illes Balears, anomenava nou vegades en onze línies les paraules societat, país o poble. Per entendre'ns, se'n feia un tip, de pàtria, el president. Ben igual que un franxute qualsevol. Els externs que llegeixin les seves referències constants a la cohesió social o que tenguin notícies de la calidesa que va presidir la reunió de la senyora Munar amb Chenoa, pensaran que som un d'aquests pobles petits que en contra de qualsevol lògica anam per endavant. Tanmateix, la retòrica d'Antich i el populisme de dona Maria Antònia, únicament posen de manifest la diferència sagnant que hi ha entre el país ideal i el país real. Ara per ara, la normalització lingüística és l'assignatura Maria de les institucions. Sovintegen les declaracions de principis, mentre els de sempre van fent la seva. Els de sempre, per exemple, són els comandaments de la Direcció General de Policia que, tot sigui dit, depenen de la senyora Cirer, una decidida partidària de la normalització del català. Idò bé, els policies han col·locat a ca seva "que és l'edifici que fa cantonada entre el passeig Mallorca i el carrer Ruiz de Alda (encara a Palma honoram feixistes sense altre mèrit humà!)" un cartell monumental que pretén popularitzar la cara amable de la policia. Diu, el cartell, en castellà i amb lletres enormes, que «todos somos uno más» (de policia, és clar). I després, amb lletra més petita, ens fa saber que el servei de denúncies més a mà el trobarem marcant el telèfon 902"102"112. Ho diu en castellà, i ho repeteix en anglès, francès i alemany. Una primera reflexió, adient en aquests dies, ens duu a pensar que denou anys d'autonomia han servit perquè el català passi d'ésser la primera llengua del país, encara que perseguida, a la cinquena oficial mentre els col·lectius àrabs no reclamin prioritat per a la seva. Tanmateix, la realitat no és aquesta. No és, el català, la cinquena llengua de les Illes Balears. Continua essent la primera, tot i que en lloc d'ésser perseguida (cosa que li conferia un prestigi indubtable), és postergada, mentre les autoritats culturals miren cap a Nova York, per exemple, o escolten el so dolç de les xeremies tocades per un irlandès. La gent amb cara i ulls, en canvi, que es fixa en el cartell dels policies es demana com és possible això. La resposta és molt senzilla. Els mallorquins, i els balears en general, no pintam res. Pintam tan poc, que quan l'Obra Cultural vol fer onejar banderes se'n va al peu de les murades per no causar problemes de trànsit als guàrdies de Cort. A la paranoia uniformitzadora en matèria lingüística de Madrid, s'ha d'afegir l'actitud victimista de les institucions autòctones i el tarannà contemporitzador de la senyora Cirer. En qualsevol cas, Madrid ens queda enfora, i el Consolat de Mar i la Delegació del Govern a dues passes. Vull dir que no cal donar la culpa dels nostres mals als de fora, si els de prop tenen el remei a mà i no en fan ús. Centrem"nos en el cartell de la policia. Quan als vint anys i escaig de la mort de Franco s'ignoren uns drets tan sagrats com són els idiomàtics, això únicament es pot arreglar amb sancions (que en prengui nota la senyora Cirer si vol ésser digna del rebosillo que llueix de tant en tant). No oblidem que la policia és una institució de l'Estat, i si nosaltres, els catalanoparlants, pagam les nostres contribucions, tenim dret a exigir (no a implorar) que ens tractin amb el respecte lingüístic que recull l'estatut. Tanmateix, no hi ha pitjor sord que aquell que no vol entendre. Precisament, als denou anys d'autonomia, el cartell de la policia no tan sols és la prova més evident de la manca de sensibilitat dels que l'han fet penjar de la façana envers el poble que serveixen, sinó que s'ha d'interpretar com una veritable declaració de guerra. Que trobau la frase extemporània? No ho és. Però puc dir el mateix d'una altra manera. Com un menyspreu injustificable, si tant voleu.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris