nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 16°
14°

En pèl

La farsa cutre que han organitzat les autoritats espanyoles i els mitjans de comunicació amb el rabassut impostor espanyol Juanito Muehlegg fa meditar sobre la manipulació de la informació. El lector estugós i primmirat ja deu censurar la grolleria estilística de la reiteració «espanyoles» i «espanyol» en el paràgraf anterior: no és una badada; és una imitació tímida dels esforços que feien els locutors per intercalar aquest gentilici tantes vegades com podien en l'exaltació de les medalles d'or del gloriós fitxatge nacional. «El español Juan Muehlegg va a intentar conseguir para España una tercera medalla de oro después de las dos que ha obtenido compitiendo bajo bandera española». Talment s'explicaven per can Telediario fa pocs dies. Després de l'escàndol del dopatge, «el español Juan Muehlegg» va passar a ser només «el esquiador Muehlegg»; finalment, dissimulant amb naturalitat i mirant de limitar la magnitud de la tragèdia, «el esquiador nacionalizado español» (és a dir, que d'espanyol només en té els papers). Amics meus m'han informat que quan l'Alabès havia de participar en una competició internacional era «el equipo español», però quan perdia era «el equipo vasco». De manera similar, la tennista Arantxa Sánchez Vicario només era espanyola quan guanyava; si perdia, era catalana. La informació ens hauria de presentar la realitat, però allò que fa és representar-la. I tota representació té aspectes que reflecteixen dues accepcions d'aquesta paraula: representació diplomàtica (un val per tots) i representació teatral (allò que no passa a l'escenari no existeix). És a dir, la informació presenta una part de la realitat, però quan la identifica amb tota la realitat no la presenta, sinó que la re-presenta. Ja ho dèiem de petits: Representa que jo som el bo i que tu ets el dolent. Aleshores el problema còsmic del bé i el mal quedava reduït a dos personatges i uns pocs metres quadrats. És aquesta càrrega de representació que tenen les notícies allò que les fa útils o, segons com es miri, perilloses. Un espanyol i un símbol (la bandera) és Espanya, però això no és possible sense el govern espanyol, la federació espanyola d'esquí o el rei d'Espanya. Seu és, per tant, el mèrit de la satisfacció de les medalles que tots nosaltres (no només un!) guanyam. És curiós, però probablement les medalles d'or donen vots a Aznar. Les informacions sempre van més enllà d'allò que diuen. Per això és tan útil el seu control i tan perillós el seu descontrol. Abans d'ahir, el darrer dia de la pesseta, va sortir al Telenotícies de TV3 la madona d'una botiga de Barcelona que en regalava una als clients. Va ser filmada «precisament» quan explicava a una clienta el sentit de l'obsequi; ho feia, naturalment, en castellà. La pesseta era l'anècdota que aviat oblidarem, però allò que, gota a gota, ens marcarà per sempre és que el castellà és la llengua que habitualment usen botiguers i clients a Catalunya. A TV3, els periodistes obeeixen una consigna secreta: representa que el castellà és la llengua pròpia de Catalunya. Aleshores van i fan el muntatge de la botiguera i la clienta. És així «tota» la realitat, o això és només una representació interessada? Sabem a qui interessa que les medalles de l'esquiador impostor siguin espanyoles... però qui controla TV3? També està en mans d'Aznar i Vidal-Quadras? O, com diuen els pujolistes, Pujol fa tant com pot? Són preguntes que en Paco i en Sebas ens refresquen cada vespre quan, fent zàping, apareix fugaçment Catalunya en pèl.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris