nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 21°
20°

Qualitat educativa

Em demanen què pensam Els Verds sobre les propostes de la Ministra Del Castillo sobre millora de la qualitat educativa. M'ho demanen amb tan poc espai per respondre que no puc resistir la temptació d'aprofitar aquest article per estendre-m'hi una mica més, en el benentès que el que escriuré no són tant posicionaments de partit com consideracions personals que també tenen a veure amb la meva experiència personal. Per començar, una de les coses que ens hauria de sorprendre és que la qüestió de la qualitat de l'educació només surti a les primeres planes del diari quan la Ministra presenta les seves propostes per a una Llei de Qualitat Educativa. En una comunitat com la nostra, que combina uns bons indicadors macroeconòmics amb altíssimes xifres de fracàs escolar, aquest hauria de ser un objecte de preocupació permanent. No és exagerat dir que el fenomen de l'abandonament massiu dels estudis abans d'acabar l'ensenyament secundari, o el baix índex d'estudiants universitaris, constitueixen una feixuga hipoteca sobre el nostre futur com a societat de convivència democràtica.

Dit això, allò que primer em fan pensar les idees avançades per la Ministra d'Educació és que no toquen els dos assumptes claus que s'han d'enfrontar per fer de l'educació una vertadera eina al servei de la igualtat d'oportunitats: el finançament adequat i l'aposta per l'ensenyament públic. L'estat espanyol segueix lluny de l'objectiu del 6 % del PIB per a educació, i segueix a la cua de les classificacions europees de despesa per estudiant. Pel que fa a l'ensenyament públic, ho deixam per al final.

De les propostes concretes, tres han centrat el debat: la revàlida, els itineraris de segon cicle de secundària i les repeticions de curs. La implantació de la revàlida no constituirà, en si, una millora de la qualitat educativa si no va acompanyada d'altres mesures, que, òbviament, exigiran recursos econòmics i humans. Implantar una revàlida i mantenir proves d'accés a la universitat convertirà els estudis en una cursa d'obstacles. La qüestió de les repeticions de curs i la promoció automàtica s'ha d'enfrontar des del convenciment que l'atenció a cada alumne d'acord amb les seves capacitats no s'arregla repetint curs sinó amb desplegament de les possibilitats d'atenció personalitzada: és a dir, amb recursos econòmics i humans. Especialment interessant és la qüestió dels itineraris per al segon cicle de secundària: aquí és sobretot la meva experiència d'ensenyant la que em diu que, per a l'etapa entre els 14 i els 16 anys, el model d'ensenyament igual per a tot l'alumnat no ha funcionat. Això no vol dir que el Ministeri s'hagi d'inventar les solucions prescindint del diàleg amb les comunitats autònomes, i sense la participació dels pares i les mares i del professorat, però sí que vol dir que s'han d'evitar els posicionaments simplistes que immediatament parlen de segregació o de discriminacions. A l'escola, crear igualtat vol dir diversificar l'atenció.

Aquí és, finalment, quan anam a parar a l'ensenyament públic. Els autèntics itineraris discriminadors són els que crea un sistema en què una gran part dels pressuposts públics se'n van a la concertació amb centres privats, mentre que la càrrega dels aspectes més problemàtics (acollida d'immigrants, alumnat d'extracció social més baixa...) segueix recaient, de manera massiva, sobre l'escola pública. Si uns i altres centres viuen dels doblers de tots, uns i altres han de ser solidaris a l'hora d'enfrontar tot allò que té de problemàtic l'ensenyament en una societat cada vegada més diversa i cada vegada més desestructurada.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris