nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 21°
20°

Misèries quotidianes

El món del teatre va esvalotat. Hem pasat de la misèria absoluta a les misèries quotidianes, i el bot és més que filosòfic. Si al llarg de molts d'anys no hem tengut més teatre que el costumbrista, ni més professionals que els de la comèdia «rekional», ara, per obra i gràcia de la política d'inventari, sorgeixen «professionals» capaços d'omplir amb «el que sigui» el cistellet del polític de torn. És clar que hi ha hagut i hi ha importants i destacades excepcions, des del món de l'escena i des del de la política: gent que ha treballat per dignificar aquest art que arrossega el hàndicap de ser una professió d'equip i això vol dir lluitar contra les limitacions dels recursos econòmics i humans (i no sé quin dels dos té més mancances). El voluntarisme, l'afició, tradicionalment han contrarestat la deixadesa d'una societat de nou rics governada per nouvenguts i han aconseguit mantenir viu el cuquet del teatre.

Però això no basta: l'amateur, el que roba temps de la seva professió per a pujar a un escenari, té tota la dignitat de la seva condició, però no d'altra. I a la Mallorca del segle XXI no sobren ni amateurs, ara imaginau-vos si parlam de bons professionals, sempre i quan els entenguem com aquells que viuen el teatre, en constant i permanent formació (sense sortir de la l'illa, és impossible) en dedicació absoluta. Per això n'hi ha pocs, molt pocs, encara que ara, quan les institucions amollen doblers perquè han d'omplir programes i escenaris (per cert, surten com bolets), ens intenten confondre amb neoprofessionals. Però basta analitzar les biografies per descobrir molta gent que ha fet el pas d'amateur a funcionari teatral, sense tenir la més mínima intenció de pagar altre mossatge. Ara bé la professionalitat, sigui sobrevenguda o no, no basta: en un art falta ser artista, comunicar al públic, amb la major qualitat possible, la pròpia sensibilitat i la dels autors. Art i tècnica al servei de l'espectacle; i ni l'art ni la tècnica són ciència infusa per reial decret de ministeris, conselleries, regidories i altres repartidores. Per això és més necessari que mai crear comitès, comissions, patronats... per a assessorar, però, sobretot i molt especialment, per a garantir un bon ús dels recursos públics, aplicar criteris de transparència i equitativitat i, d'una punyetera vegada, fer política cultural en lloc de cultura (?) personal amb pretensions de transcendentalitat, per a més inri.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris