nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
24°

El pare de la «Familia Ulises»

No us podeu pas imaginar l'alegria coral "la joia fresca i infantívola, balsàmica fins i tot" que em rauxa les galtes aquesta setmana. El cor, exactament, em saltironeja després d'haver visitat la mostra dedicada a l'obra de Marino Benejam i Ferrer, sota el títol «La mirada del ninotaire», i que ens ha bastit Joan Elorduy, el gran demiürg local en matèria d'exposicions.

Els meus lectors, que són gairebé tots balears de fora de Menorca, potser em replicaran, amb raó: ¿de qui ens parla?, ¿qui va ser aquest Marino Benejam? Heus aquí la credencial més contundent: fou el pare de la Familia Ulises del «TBO». Amb açò, tot és dit, no cal afegir-hi res més. Els altres mèrits "que hi són, i diversos!" semblen tautologies, diguem-ne, que reiteren el primer judici essencial.

La sorpresa, com en tantes ocasions similars, és assabentar-nos que el pare de la Familia Ulises, Eustaquio Morcillón y Babalí o Melitón Pérez són creacions del numen d'un menorquí de Ciutadella, o sigui, un balear dels nostres rodals. Potser l'enorme fama de la seva principal criatura (el senyor Ulises Higueruelo i la seva inefable parentela) acabaren eclipsant la memòria del creador, talment com Sherlock Holmes parasita el nom de Conan Doyle. Alguna cosa singular passa quan una criatura nascuda de la inventiva i la traça artística "que és pura fantasia de la ment, vull dir" se superposa al record del seu propi creador: la figura fictícia pren més i vigorosa vida que la vida física i biològica de la persona de carn i ossos que la va somiar. És el supòsit màgic de l'existència imaginària, de la immortalitat que poden arribar a assolir les creacions artístiques per damunt de la caducitat física i mortal del propi creador.

Succeeix a casa nostra, però, que aquest fenomen, en la figura de Benejam, esdevé encara molt més punyent, bastant més penós. Aquí, entre la seva gent, és una autoritat desconeguda, o gairebé. I si a Menorca açò és encara ben notori, a la resta de les Balears el desconeixement continua sent aclaparador, injust, inadmissible. Crec que tots els ciutadans d'aquesta comunitat hauríem de fer-nos nostra la personalitat de Benejam, sense por a caure en un exacte cofoisme, talment com si ens referíssim a la constel·lació balear d'eminències d'allò més immarcescible.

Només atiant mínimament aquesta consciència, l'exposició haurà estat d'un encert social excel·lent, utilíssim. Més difícil, però, serà que els seus efectes concrets s'escampin simultàniament arreu de les terres insulars. Em sembla que, ara com ara, Sa Nostra (organitzadora de la mostra) no fa previsions de posar-la a circular per Mallorca i Pitiüses. Tal volta és, escarmentat per aquestes formes d'impermeabilitat habitual, d'escanyolits vasos comunicants, que m'he animat a redactar aquesta ressenya. Marino Benejam (1890-1975) necessita de ser recordat. Cada personalitat de cultura que oblidam en qualsevol camp del saber o les arts, és com una biblioteca que es cala foc. No ho permetem pas! Amb cada una que li endrecem la memòria, ens enfortim: milloram la nostra civilitat. Estintolem, idò, la identitat també a través dels homes i dones senyeres. Serà, alhora, l'única manera útil de guarir la dèbil consciència nostrada de saber-nos menorquins i balears. Sempre m'ha semblat que així és la forma mínimament racional d'evitar de veure'ns en un vertigen suïcida. Sols agafats com a pitjallides als referents concrets reeixirem. Fer-ho en el cas de Benejam, el gran ninotaire de la historieta "el clàssic immortal del gènere", ens reportarà, a la vegada, una injecció d'ingenuïtat saníssima i feliç. El cor, com a mi ara mateix, us saltironejarà, i veureu quin lenitiu contra tanta mediocritat circumfusa, pròpia de les societats opulentes i incultes. Vull dir atacades per la febricitat del duro, la «pela» i l'estultícia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris