nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 18°
15°

La retòrica mediterrània

Des d'aquesta tribuna i des d'altres, quan he tengut ocasió, he defensat l'ús del terme mediterraneïtat per definir les Illes Balears en el seu context internacional. M'he recolzat en un fet geogràfic inapel·lable: estam instal·lats en una de les conques mediterrànies i som les més mediterrànies de les illes d'aquesta mar perquè som els més allunyats del continent. Un altre argument: la nostra música, la nostra literatura i la nostra arquitectura popular, així com la gastronomia són plenes de paral·lelismes i referents d'altres illes i ribes de la mediterrània. Fins i tot nosaltres "mallorquins" hem estat objecte d'estudi per part d'antropòlegs europeus que s'han mirat la Mediterrània com objecte d'estudi. Encara més, el nostre referent passat de relacions internacionals és la Mediterrània; si en algun moment de la nostra història hem tengut consideració d'Estat ha estat com Estat mediterrani. Cert que tot aquest substrat que ara he inventariat té la pàtina de la europeïtat, o a la inversa "Europa beu a la Mediterrània" com assenyalava Edgar Morin. Tanta mediterraneïtat, emperò, ha arribat a ser una excusa retòrica per no parlar d'altres identitats "la catalana" encara que sempre hi ha hagut qui ha volgut conjugar les dues identitats com el clàssic Costa i Llobera.

El discurs, però, ha arribat a ser massa bucòlic, massa plàcid, massa interculturalitzador fins al punt de voler presentar"nos davant el món com un exemple de convivència de cultures: musulmans, jueus i cristians. La lectura atenta de la història social no ens condueix cap a aquesta interpretació, ni tan sols la història cultural, però ara tocava interculturalitat a tres bandes i el discurs s'ha imposat.

De quina mena de mediterraneïtat parl jo si ara critic l'antropologia de catàleg d'agència de viatges? Parl, també, d'un Mediterrani sense diàleg, d'un Mediterrani hostil amb l'altre Mediterrani, d'un Mediterrani que es menysprea i s'automargina, d'uns lligams febles que no ens serveixen per viure els ritmes desaforats que ens imposa una civilització mundialitzadora.

Som, nord i sud de la Mediterrània, uns desconeguts un per l'altre i no sols per la frontera que traçà el colonialisme; la retxa ja estava feta d'abans i les culpes s'han de repartir. Les diferències són profundes i cròniques. Allà on són més evidents és en el camp de la religió, la política i l'economia. És evident que els euromediterranis no ens sentim gens identificats amb les mostres públiques de religiositat del món musulmà, ni simpatitzam amb els seus règims polítics, ni compartim models econòmics, però malgrat aquestes evidències inqüestionables, existeixen fluxos que circulen en els dos sentits. Els fan possible, com deia, la proximitat geogràfica, els paisatges, formes ancestrals de vida, experiències històriques "no sempre positives" que s'han compartit i, sobretot, el convenciment que en el futur tendrem més a compartir. És en aquesta clau de temps a venir que entenc la mediterraneïtat.

Que ho digui jo, no passa de ser una opinió, però és una opinió que també ha expressat la comissió de Cultura i Educació del Parlament europeu que ara fa un any, a Palma estant, es reuní amb diputats del Marroc, Tunísia i Argèlia per mirar de generar un estat d'opinió que superi la percepció negativa que ens tenim uns i altres. Primer reconeixement públic d'una institució europea que ve a fer el contrari al discurs oficial de la trobada de cultures. Segon reconeixement públic: la setmana passada, també a Palma estant, el secretari d'Estat d'Afers Estrangers del govern espanyol deia que el Mediterrani és una prioritat per a la Unió Europea. Ell ho deia en termes comercials que facilitassin la inversió espanyola al Sud. Bé, doncs si el Magrib comença a ser comercialment interessant, haurem d'aprofitar aquesta conjuntura, però seria millor, per encetar el diàleg, alliberar"nos de tota la retòrica sobre la Mediterrània i envestir el tema com el que ha estat i és ara: un lloc de tensió, divisió i incomprensió mútua. Ara tot són corregudes per a guarir aquest trenc i hi ha una feina prèvia que si no es fa podem caure en una altra colonització. No basta tenir sensibilitat pel Mediterrani, sinó que ara ens calen gran dosis de capacitat intel·lectual per entendre'l, per entendre la topada entre les cultures. D'on treurem aquesta capacitat si no consideram que la Mediterrània és objecte històric, és objecte de transformació? Així entenc jo el Mediterrani, un espai de relacions que exigeix talant negociador: cedir com estratègia de futur.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris