nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Quadern de viatge

(Continuació)." El català té un problema tan greu que empetiteix tots els altres: la disminució del seu ús social i la seva substitució per altres idiomes, especialment el castellà, en un accelerat procés que s'agreuja. Plantejar qüestions menors sense haver resolt el bessó pot semblar tractar de fer ratlles dins l'aigua i, això no obstant, és necessari, per a un idioma viu, escometre tots els temes que afecten els seus usuaris, en aquest cas els habitants de les perifèries i, concretament, el progressiu empobriment i estandarització de la llengua catalana. Les causes són diverses, però n'assenyalaré algunes: La manca de convicció dels catalanoparlants de pertànyer a una unitat lingüística i, en conseqüència, la seva actitud davant formes o modalitats correctes que són d'ús habitual en determinats àmbits geogràfics dels països catalans i, això no obstant, les rebutgen; la continuada obstinació d'alguns lingüistes a fer del barceloní el model idiomàtic del català, obviant la riquesa oral i l'abundància dialectal que posa de manifest l'Alcover Moll; la manca de voluntat de la metròpoli per fer de motor en la unitat de l'idioma i la manca d'interès dels polítics i de les institucions dels territoris de l'àmbit de la cultura catalana per engegar projectes útils en la recuperació de l'ús de l'idioma i fer-ho sense complexes d'inferioritat; la continuada caparrudesa a culpar els altres de tots els nostres problemes i no acceptar la nostra part de responsabilitat, la incompetència davant una situació que, massa sovint, contemplam mans plegades i a la qual no plantam cara amb la suficient energia; les pors que han arrelat dins nosaltres en el sentit que una defensa ferma de la nostra llengua no sigui interpretada com una actitud bel·ligerant o intransigent, quan en realitat hem estat les víctimes d'aquesta bel·ligerància o intransigència per part dels qui ens han imposat una altra llengua. Jo mateix, que tenc, quant a la llengua catalana de Mallorca, conviccions fermes i actituds moderades, més moderades del que caldria, he estat injustament acusat, no poques vegades, de fonamentalista.

Pel que fa a qüestions que afecten el desenvolupament de la llengua escrita, la literatura catalana i la seva transmissió oral, cal posar de manifest que molts dels escriptors de les perifèries, i no només les ubicades fora de Catalunya, tot i sentir-se integrats en la literatura catalana, s'hi senten, alhora, exclosos, car en la literatura catalana, empobrida i avorrida, superficial i provinciana, si no publiques a Barcelona no ets ningú i no publiques a les editorials de la capital si no renuncies a les modalitats que són pròpies del teu àmbit geogràfic. A mi, potser, me seria igual si fos una opció personal i voluntària, però m'importa quan deixa de ser-ho per esdevenir una imposició, no només de les editorials, sinó dels lectors que diuen que no entenen el nostre vocabulari. Contràriament, aquí, i vull creure que arreu de les perifèries, arriben les novetats editorials en català de Barcelona i les donam un tractament normal.

Semblantment passa amb les edicions dels diccionaris per part de les potents editorials de Catalunya principat, en els quals escatimen totes aquelles veus que són d'ús freqüent a les Illes, posem per cas. Ara, però, ha esdevingut un problema encara pitjor amb l'aparició dels ordinadors i dels correctors. El meu corrector, almanco, me subratlla amb una ratlla vermella ondulada totes les faltes, o sigui totes les paraules correctes que no són d'ús habitual a Catalunya, quasi bé totes les formes verbals, especialment la primera persona, i he de confessar que sovint, per tal de no veure la ratlla, tenc la temptació de normalitzar el que faci falta. Està bé, això de normalitzar el català, que és necessari i ho accepto sense reserves, però ja podrien mirar d'afinar la seva sensibilitat envers les modalitats que són normals aquí o a qualsevol altre indret, perquè és, precisament, aquesta insensibilitat la que estimula i proporciona coartada als seccessionistes, que proposen la creació d'acadèmies de la llengua per salvar, precisament, aquelles modalitats que ens són pròpies i que, tanmateix, els importa un rave la unitat del català, àdhuc la seva desaparició. A mi, tanmateix, m'interessa salvar ambdues coses, el català normalitzat i el meu català.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris