nubes dispersas
  • Màx: 26°
  • Mín: 26°
26°

A favor de la literatura comparada

Confés que la paraula 'literatura' m'ha inspirat sempre una certa al·lèrgia. Preferesc molt més dir 'escriptura', que em sembla un mot amb més pes, més contingut, més serietat. Però el sintagma 'literatura comparada' també em cau bé. Possiblement perquè comparar ja suposa discriminar, posar en relleu, no donar valor automàticament a cap text pel sol fet d'esser o pretendre esser literari. Perquè hi ha molta literatura que és mera verborrea, encaje de bolillos o una manera de perdre el temps i la llavor. Com també n'hi ha del tot substancial, que el fet d'esser comparada ajuda ferm a la seva recepció. I perquè, si entenem per literatura l'escriptura que s'ha produït en una determinada llengua, hem de convenir que les diferències lingüístiques no fracturen l'art i els esforços cognitius de la paraula. En efecte, qualque cosa hi ha que supera les traduccions i les diferències culturals. Com si diguéssim, la paraula és única malgrat la pluralitat de les llengües. O més exactament: darrere la multiplicitat de les llengües hi ha un sol verb. La qual cosa no vol dir que el no conreu de les segones o terceres no signifiqui un indubtable empobriment, o la renúncia a algun enriquiment. Un bon exemple de les virtuts de la literatura comparada pot esser The Government of the Tongue (La governació de la llengua), publicat el 1988, que és un llibre que recull una sèrie de treballs crítics de Seamus Heaney, el poeta de l'Ulster que va rebre el premi Nobel el 1995.

Cal que ens donem pressa a assenyalar que els tretze treballs en qüestió "els quatre darrers són les conferències donades a la Universitat de Kent en honor de T.S. Eliot l'any 1986" no centren l'atenció en el passat en tant que passat. No es tracta, en absolut, de treballs d'erudició. Quan hi surt alguna figura del passat "com Dante o George Herbert o Gerard Manley Hopkins, posem per cas", ho fa en funció de la total actualitat dels seus plantejaments i de la seva obra. Òbviament, podríem dir, perquè la poesia no passa i perquè una de les seves característiques "justament" és la d'obligar-nos a tornar a la seva lectura una i altra vegada. I perquè "també òbviament" Seamus Heaney és molt més un poeta que no un professor o un crític de poesia. La qual cosa, certament, fa que en parli amb un extraordinari coneixement de causa i amb una no manco extraordinària eficàcia. I que no tengui manies a l'hora de citar "sempre in extenso i sovint transcrivint poemes sencers, com en el cas de At the Fishhouses d'Elizabeth Bishop (un poema esplèndid que té vuitanta-tres versos), Mussel Hunter at Rock Harbour de Sylvia Plath, Ars Poetica de Czeslaw Milosz o textos de Miroslav Holub i de Zbigniew Herbert, com The Fly, Apollo and Marsyas o Pebble" els resultats de la feina dels companys en el peculiar ofici, sense cap empatx.

Perquè, en definitiva, un dels aspectes més atractius de la personalitat de Seamus Heaney és la liberalitat o la generositat amb la qual promociona l'obra dels seus contemporanis, fins i tot la d'aquells que, eventualment, podrien esser considerats "amb una mentalitat mesquina que no és la seva" com els seus més directes competidors (si és que en aquest art de la paraula pot haver-n'hi, de competidors), com podrien ser Philip Larkin o Derek Walcott. Perquè hi ha que veure l'entusiasme amb el qual parla de tots els autors que esmenta "mai per a marcar distàncies o expressar reticències. Ara i aquí, m'és impossible comentar adequadament la riquesa dels treballs aplegats a The Government of the Tongue, però no puc deixar de destacar-ne la recensió dedicada, amb aquest mateix títol, a Osip and Nadezhda Mandelstan. Tot plegat, gosaré dir, una vertadera festa per a lletraferits. Que és el mateix que dir una festa per a lectors.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris