cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
18°

Morir a París

Sempre ens quedarà París? Potser. Però no únicament per a viure i triomfar, sinó per a morir. La Fornarina (1884-1915), en percebre la proximitat de la mort, va demanar als seus amics que l'enterrassin a París, cosa que no va ésser possible perquè ningú no trobà prudent viatjar de Madrid cap a França i travessar, de banda a banda, un país en guerra amb un cadàver a la maleta. Els darrers dies de la seva agonia, Consuelo Bello "que aquest era el nom de La Fornarina" va tenir la certesa que la seva voluntat última no seria atesa, i no feia més que demanar, dominada per l'angúnia, quina era l'estètica dels cementiris madrilenys. L'enterraren a la Sacramental de San Isidro, coberta de flors. Qui va aconseguir reposar a París, va ésser María Albaicín (1900-1931), una ballarina gitana, filla d'una de les dones més belles de la primeria del segle XX. S'anomenava, aquesta bellesa, Agustina Escudero, i va posar per a Ignacio Zuloaga, Sebastián Miranda, Romero de Torres i la majoria d'aquells artistes tocats de casticisme que foren el pòrtic de la Generació del 27. Walter Starkie (1894-1976), el folklorista irlandès que va residenciar-se definitivament a Madrid després de la Guerra Civil, va qualificar-la com a «reina dels gitanos» i escriu, a Aventuras de un irlandés en España (1934), que «en sus ojos, además de una gigantesca belleza, había una siniestra luz inolvidable». Un dia parlaré d'aquesta dona. La seva filla, María Albaicín "que en realitat nomia María García Escudero" també va tenir una vida força interessant, conclosa en aquell París que tots els artistes tenien com a referent de la glòria. És una història curiosa, la seva. María, essent molt jove, va integrar-se a la companyia russa de Serguei Diaghilev (1872-1929), un dels ballarins de més prestigi, a escala mundial, fins al punt que influiria, de manera molt directa, en les primeres pel·lícules musicals que sortirien dels estudis de rodatge americans. Diaghilev havia abandonat Rússia arran de la revolució bolxevic, i els seus Ballets Russos "que així s'anomenava la companyia que dirigia", actuaren en els millors escenaris d'Europa. Treballaven a les seves ordres ballarines mítiques com Anna Pavlova o Alícia Markova, i encarregava els decorats dels seus espectacles als Picasso, Matisse, Braque, Miró, etcètera. A partir de l'any desset, en què hi debutaren, els Ballets Russos no passaren any sense actuar a Barcelona. I a l'elenc hi figurava sempre María Albaicín, batiada així pel propi Diaghilev perquè volia ressaltar la seva condició de gitana espanyola. Inicialment, María, ensinistrada per Pastora Imperio, interpretava peces de Falla. Més endavant, qualsevol cosa. Diaghilev la va passejar arreu del món i la va fer alternar amb els seus amics de París, els Tristan Tzara, els Cocteau, els Picasso. Va adquirir, María, notorietat. Benito Perojo la va fer ballar a El embrujo de Sevilla "una de les primeres pel·lícules de l'extensa filmografia espanyola dels anys vint", i Picasso va dissenyar especialment per a ella els decorats de Cuadro flamenco. Va acumular fortuna, María. I com sol dir-se en aquests casos, va fer perdre la xaveta a comtes, militars i cràpules de casa bona. Tanmateix, malgrat l'èxit obtingut amb facilitat relativa, estava marcada pel signe de la fatalitat. La raó d'això l'hauríem de cercar en la seva adolescència. En conclusió, quan va optar per córrer món, María va deixar plantat el promès que li havien assignat quan va néixer. Agustina Escudero, la seva mare, ho va comprendre i no li va fa cap retret. En canvi, els familiars de l'enamorat decebut mai no oblidaren l'afronta. María emmalaltiria de tisi, però va córrer la brama que la causa vertadera de la seva mort havia estat una maledicció. Aquesta, la mort, va produir-se el 14 d'agost de 1931, als quatre mesos d'haver-se proclamat la República. En el Museu del Teatre, de París, hi ha un bust seu, cisellat per Benlliure.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris