lluvia ligera
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
19°

El retracte

La meva fidelitat a l'idioma no m'ha permès escriure el titular com l'he pronunciat en la intimitat diverses vegades i com a mínim, per aquells superficials, aquells que només llegeixen les lletres grosses, no macularé més la llengua "val a dir que no m'agrada, i procur fer-ho tan poc com puc, d'usar frases en llengua no catalana. De totes maneres si el lector, pres per la dominical somnolència, s'entretén a cercar el significat al diccionari, m'aventur a dir que no vull fer referència ni al concepte matemàtic ni tampoc a l'accepció jurídico-mercantil que hi podreu trobar. La idea parteix d'aquell costum, tan nostrat, de la primera meitat del segle passat que consistia a abillar-se el matrimoni amb les majors gales i anar a Ciutat (supòs que també a Inca, Manacor o algun poble gran) a fer-se un retrato. La galeria d'aquestes fotografies, si es poguessin analitzar, com qui els posa una dosi de Carboni catorze, a través del fulgor de la mirada, de l'acartronament dels gestos, de la rigidesa de les barres estretes, de la tensió de l'instant o l'olor camforada de la mudada nova, donarien una perfecta radiografia d'un temps viscut. Llavors, el penjaven orgullosos dins l'aiguavés de davant, en alguns indrets anomenat «sa casa», i el devien mirar-se'l entre satisfets i orgullosos quan hi passaven per davant. Era el retrato, que podia simbolitzar l'opulència d'una casa pobra o aquella il·lusió que feia tant de temps que es perseguia.

Parlar d'això en l'actualitat, on milers de fotografies efímeres es mustien dins l'ostracisme d'un calaix o són substituïdes, també servant el més fosc anonimats, per altres sistemes més sofisticats de reproducció de la nostra pròpia imatge, evocar aquestes nostàlgies eixides pot ser més aviat fruit de l'ànima tardoral que ens empara o del desconcert general amb què, des de les tòrrides muntanyes de l'Afganistan, lluny de qualsevol sofisticació tecnològica, un home sol, fa grinyolar el pern del món. Però em tem que no és ni una cosa ni l'altra. Per ventura hi deu haver una situació, entre d'altres possibles, que produeix aquella satisfacció íntima que produïa la fotografia, degudament emmarcada, que penjava dins la llar dels nostres avantpassats. Aquesta situació és veure la teva imatge, somrient, per ventura tensa i tot per l'emoció del moment, que ocupa bona part de la portada d'un diari. Na Maria Antònia Munar deu haver estat una d'aquestes persones que més deu haver experimentat aquesta sensació. Hi deu haver sortit de tots els vents possibles: a la tribuna del parlament; encofoiada al setials del Consell; acompanyada íntimament de fauna diversa: un porquet negre, un cavall de trot; caritativament solidària amb el colesterol, la tensió alta i els trigliceris de la tercera edat i qualsevol altra situació, divina o profana, que el lector es pugui imaginar i concebre. De totes maneres hi havia una instantània que segurament mai no s'havia produït i que en devia dur un endarrer gros: la foto amb la gent del GOB, no la foto mirant-se de cap de dent en una acartronada recepció, ni tampoc la clàssica on cadascú escenifica el hapening atrinxerat en la seva posició (ella des del poder, ells des de l'acció simbòlicament reivindicativa). Aquesta foto cobejada d'harmonia matrimonial, de sí t'estim fervorós, es produí en el cor de l'estiu passat quan dona Maria Antònia anuncià la famosa i única possible i plausible moratòria urbanística. Ara, quan sembla que la lletra menuda de tot aquell rebombori de portades és: construïu en sòl rústic el que pugueu, acabau els adossats i les promocions que teniu en marxa i quan la feina s'haurà esvaït un poc, dos anys com a mínim, llavors, si la crisi no resitua les coses, ja en parlarem... Ara que des d'UM s'interfereixen altres possibles restriccions urbanístiques que van en contra del seu clientelisme, ara, segons llegesc per la premsa, el GOB en comptes d'un «retrato» amb na Maria Antònia, allò que voldria és fer-se un «retracto». Tanmateix, però, l'efecte que es volia perseguir ja s'ha produït i res no pot tornar a fer reversible aquell episodi. Els nostres vells, en canvi, tenien una hipotètica solució si les coses anaven maldades: ensofronyar-lo dins el guardarobes, o dur-lo damunt «sa sala».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris