nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
20°

Les incongruències mediambientals: Matas, Munar i qui més?

L'anacronisme és el fet no propi del temps al qual es vol referir, és a dir, incongruent amb el seu moment. Aquest és, pel cap baix, el qualificatiu que mereixen algunes de les opinions que s'han expressat darrerament atès l'intens debat generat en l'àmbit de l'ordenació territorial. Al meu entendre, certes opinions sobre el medi ambient (a les Illes) esdevenen, senzillament, obsoletes i algunes actuacions institucionals (a Madrid) sols es poden tractar d'inoperants.

Pel que fa a Madrid, la setmana passada apareixia en els mitjans de comunicació la notícia que Espanya lidera les infraccions ecològiques a Europa. Sembla que l'Estat encapçala l'incompliment de les directrius europees sobre medi ambient. Enguany, per exemple, la Comissió Europea ha tramitat 19 resolucions fermes que avisen el Govern espanyol per l'incompliment d'alguna normativa i vuit vegades la CE ho ha denunciat al Tribunal de Luxemburg, darrera instància prevista en el procediment comunitari. De fet, Espanya és un dels estats que pitjors resultats han obtingut en la gestió del medi ambient en el decurs dels anys 1999, 2000 i 2001.

En general, les denúncies comunitàries fan referència a la contaminació i a la depuració de les aigües, als impactes ambientals d'obres i infraestructures, a la contaminació dels sòls per fertilitzants, etc. Tot plegat, una gestió mereixedora de lloança del Ministeri de Medi Ambient i de Jaume Matas al capdavant. Evidentment, el Ministeri hi ha de dir la seva: addueix la complicació que suposa esser un estat descentralitzat, tot i que sembla que la vertadera causa és la manca de col·laboració i coordinació amb les diverses autonomies.

Pel que fa a la protecció d'espais naturals, aquí, a les Illes, ja coneixem el resultat de la política de molts anys de govern del PP. Fins i tot perillen determinats fons comunitaris per la deficient xarxa d'espais naturals que hem heretat. Avui, tothom reconeix que tenim un model de creixement desmesurat i totalment insostenible. D'això, la societat crec que ja n'és plenament conscient. Però no deixa de sorprendre la situació en què es troba la nostra Comunitat respecte d'altres pel que fa als espais naturals. D'acord amb la informació facilitada pel GOB, les Illes Balears es troben a la coa de la llista autonòmica quant a protecció d'espais naturals. Així, Balears, Cantàbria i Extremadura ocupen la penúltima posició, amb sis espais protegits: parcs naturals de sa Dragonera, Mondragó, s'Albufera, s'Albufera des Grau, la Reserva de ses Salines i el Parc Nacional de Cabrera. Si s'analitza el percentatge de superfície protegida respecte de la superfície total (1'67%) la situació tampoc no millora. Canàries, per exemple, compta amb el 40%.

Aquestes dades ens haurien de fer reflexionar. De fet, el Govern de les Illes té la intenció d'augmentar sensiblement aquest percentatge (s'Albufereta, Parc de Llevant, Cala d'Hort, etc.) Però no tot és lògica científica, la situació que ara es dóna a les Illes és, si més no, paradoxal. Quan tenim l'oportunitat i l'entorn sociopolític favorable (un Govern compromès amb la protecció del territori i un teixit social sensible al medi ambient) apareixen els vells plantejaments de sempre ancorats en l'immobilisme i les idees retrògrades sobre el medi ambient.

Per exemple, és inversemblant que en el Consell, el vot d'UM permeti que s'aprovin les mocions presentades pel PP contra la moratòria del Govern i el parc de Llevant. La postura del PP no importa comentar"la, ja coneixem el seu model territorial i les seves conseqüències. Allò que és sorprenent és que un partit com UM, que amb la moratòria del Consell va gallejar d'ecologista a voler, s'alineï ara amb idees tan desfasades com la titularitat pública dels parcs naturals o que manifesti tan feliçment que el sòl rústic de Mallorca ja està prou protegit, tot emparant"se amb unes dades que indiquen que «just» es poden fer 20.000 noves construccions residencials en sòl rústic.

Sortosament, la protecció dels espais naturals es fa d'acord amb les espècies a protegir o l'interès dels hàbitats i no analitzant el tipus de titularitat (pública o privada). El valor ecològic no coneix titularitat, igual que la presència d'un talaiot, uns jaciments arqueològics, etc. Senzillament, existeix en un indret i prou. És patrimoni natural. I això fa molta estona que s'aplica tant a Europa com a la resta de l'Estat. Almenys el Ministeri de Medi Ambient ho ha de saber. Prop del 38% de la superfície total dels espais naturals espanyols protegits són de titularitat privada. I sovint el percentatge en els parcs més moderns és molt més elevat, com ara Monfragüe (66%), Sierra de Gredos (60%), Urdaibai (95%), Cabañeros (75%), Caldera de Taburiente (90%), Cadí"Moixeró (40%), etc.

D'altra banda, em sembla una irresponsabilitat continuar deixant el sòl rústic en mans de les fantasies del mercat de la construcció residencial, no agrària i sovint especulativa, com ja coneixem fins ara. Malgrat quedi la «menyspreable» quantitat de 20.000 noves possibles construccions. Al meu parer, convindria posar una mica més de seny a les propostes, pensar més en el territori i menys en el protagonisme polític. I sobretot esser... congruents i estar a l'altura de les circumstàncies.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris