cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Qui pot aturar la ràbia?

Who can stop the rage?, aquest és el titular, amb grosses lletres grogues "damunt la fotografia d'un primer pla de les cares aïrades de dos manifestants pro taliban a Peshawar, Pakistan" a la portada del darrer número de la revista TIME. La pregunta certament és assenyada i, afortunadament, sembla haver produït "en un termini de temps molt curt" un radical canvi en la política internacional del President Bush, el qual ha passat de prescindir olímpicament de les obligacions contretes amb el protocol de Kyoto i el tractat Anti-Balístic i d'insistir en l'establiment unilateral del seu esquema de defensa de míssils intercontinentals a preocupar-se per aconseguir el consens internacional més ampli, insistir una i altra vegada que la lluita és contra el terrorisme i no contra l'Islam i a fer aprovar un segon paquet d'ajuda a l'Afganistan per 320 milions de dòlars "a afegir al de 170 milions que ja existia" i a fer coincidir els llançaments de racions alimentàries amb els atacs aeris contra les infraestructures militars dels talibans. En definitiva, sembla que el govern dels EUA ha passat, en poques setmanes, de l'aïllacionisme i la prepotència del «deixau-me sol» a la comprensió del fet decisiu que, en l'actualitat, ningú "ni tampoc la superpotència americana" pot permetre's el luxe d'actuar internacionalment pel seu compte i prescindint totalment de la resta del món, sense comptar amb un mínim de col·laboració o d'aquiescència per part dels altres Estats. Tot una mica garbellat, els fets estarien demostrant que una figura política tan de llanero solitario com la del President Bush, a l'hora de la veritat i sota la pressió d'un atac terrorista de la magnitud del tot inesperada de l'onze de setembre, hauria demostrat esser molt més assenyat o prudent que la majoria esperàvem. I si els responsables dels avions segrestats llançats contra les Torres Bessones de Nova York i el Pentàgon comptaven provocar una resposta passada de rosca per part dels EUA "resposta que hauria pogut esser un factor diem-ne cohesionador per a les masses musulmanes i fer esclatar la desitjada Jihad", cal reconèixer que, en aquest aspecte almenys, els caps terroristes han fracassat totalment. I aquest fet sembla que no ha estat suficientment reconegut. I, en tot cas, el que és cert és que la reacció nord-americana no ha estat exactament la del típic sherif de les pel·lícules del Far West.

Però la pregunta més important a hores d'ara "sense resposta encara" és la de si és possible que, finalment, es doni una secularització dels problemes en el si del món islàmic. Car és obvi que alguns dels seus problemes o dificultats fonamentals no poden tenir cap resposta mínimament consistent en base de pretendre que estan resolts des de sempre per la llei alcorànica. Amb altres paraules, mentre les societats musulmanes no se'n temin que cap cos de creences no pot aturar indefinidament la història. I sembla clar que això no els pot esser ensenyat per ningú des de fora. Val a dir que, d'una manera o l'altra, ho hauran d'aprendre per elles mateixes. Si l'excepcionalisme o l'unilateralisme "en definitiva, el «nosaltres som nosaltres i anam primer»" no ha servit per als EUA, com darrerament està comprovant la seva classe política, tampoc pot servir per a l'Islam.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris