nubes rotas
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
17°

Quadern de viatge

Dilluns, 8." Vaig tenir, en la meva estada al Puig Major, un tinent de ciuró que tenia dues úniques feines, les quals havia de fer retre per tal d'omplir tots els matins. La primera, posar al dia el llibre d'escalafó, talment un poeta esperant esdevenir patriarca, anotant en vermell en el marge de la pàgina defuncions, jubilacions i ascensos d'aquells que el precedien i obstruïen la seva promoció vers el rang de capità, jerarquia amb la qual esperava retirar-se de l'exèrcit i percebre els havers propis del grau d'oficial. La segona, no menys important, emprenyar-me amb l'idioma. La seva teoria, avalada per la saviesa que proporcionen les petites estrelles daurades de la bocamàniga, que són la graduació d'alcohol en els militars, era que el castellà imperial era un idioma més ric que el català. Per a il·lustrar-me, posava sempre el mateix exemple: vosotros, em deia, para decir cerdo, decís porc, en cambio nosotros podemos decir cerdo, puerco, marrano, cochino, i la lletania de sinònims seguia amb dues o tres equivalències més que he oblidat. Amb la ignorància i l'estratègia pròpies d'un soldat d'espardenyeta usava, ho he de reconèixer, una defensa ben feble, però no exempta de doble fons: per dirigir-se als porcs hauria de bastar una paraula, tinent, altrament fora malgastar vocabulari. Ambdós anàvem errats, ell per creure que una llengua és superior a una altra i jo per no respondre-li: i nosaltres porc, bacó, porcell, garrí, marranís, godall i verro.

El tinent es referia, de forma inconscient, al fet que acceptava la unitat de la seva llengua i qualsevol veu, en fes ús o no de forma habitual, era correcta, pertanyia al seu patrimoni cultural, s'enorgullia de la seva diversitat, fos quina fos la seva procedència. Dissortadament, no passa el mateix amb el català, del qual alguns secessionistes, especialment polítics populars tocats per la saviesa dels ignorants, en qüestionen la unitat i funden o proposen la fundació d'acadèmies, totes elles amb l'objectiu de dividir i apropar-se al vot dels gonelles. Aquest conflicte artificial que ha esdevingut real, i que els polítics han transmès als habitants dels distints territoris on el català és la llengua històrica, data de fa seixanta o setanta anys, car abans aquesta unitat no era qüestionada. Ho demostra el fet que mossèn Antoni Maria Alcover tengué una xarxa de col·laboradors arreu dels països catalans sense que això suposàs cap trauma, dificultat o disputa. Tot i això, hem de convenir dos aspectes sobre aquesta obra cabdal de la nostra literatura: el Diccionari català valencià balear, que jo preferesc anomenar Alcover Moll. El primer aspecte és posar de relleu que es tracta d'una obra imprescindible duita a terme per uns homes immunes al desànim, d'una capacitat intel·lectual extraordinària. Un segon aspecte és el mal que aquesta obra ha fet a la unitat de la llengua. Cal recordar que, inicialment, s'havia de dir, senzillament, Diccionari català, denominació que no deixava cap encletxa al dubte sobre la unitat idiomàtica. Una brega del canonge, home irascible i geniüt, amb els membres de l'IEC el féu canviar d'opinió i li posà, definitivament, el títol amb el qual el coneixem, arribant a inventar-se el balear, que mai no existí a la realitat i que, en tot cas, s'hauria de parlar de mallorquí, menorquí i eivissenc per acabar d'arrodonir l'endemesa.

Sota la coartada de defensar les modalitats pròpies de cada un dels territoris de parla catalana, la proposta de crear acadèmies amaga la perversa intenció d'afeblir la unitat, d'escorxar-la, d'instigar enfrontaments. Es tracta de decisions polítiques que menyspreen i embruteixen la ciència, estratègies per dinamitar la unitat lingüística de l'antiga corona d'Aragó i facilitar la seva defunció i substitució per la llengua d'imposició, el castellà, un idioma bellíssim que s'ha usat, i s'usa, per escriure obres fonamentals de la literatura universal, però també per anihilar les llengües de les terres conquerides i colonitzades. Hi ha d'haver, certament, una institució que vetlli per l'idioma i, en el cas del català, fora suficient l'Institut d'Estudis Catalans, si aquesta institució extremàs la seva sensibilitat envers les modalitats perifèriques. Acceptar la indiscutible unitat del català no significa tancar els ulls a la realitat, defugir els seus problemes, sinó que cal plantejar-los, discutir-los i, si tenen solució, solucionar-los. (Continuarà).

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris