nubes rotas
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
16°

I quan la pau és un monstre?

«Primer, no, no sóc antiianqui (...) perquè em sembla tan infantil com ser proianqui, i també tan maniqueu. (...) Mantinc el cap fred per recordar que estem al mateix vaixell de valors democràtics, que els EUA ens han salvat el coll a favor d'aquests valors en més d'una ocasió "de la Segon Guerra Mundial al conflicte iugoslau... què hauria estat d'Europa sense Amèrica?(...) Que no hi havia víctimes civils diàries, terroríficament castrades, esclavitzades, condemnades a la mort agònica i lenta el dia abans dels bombardeigs? A què juguem? Juguem a fer veure que només es mata per un obús i no per un règim terrorífic que destrueix tota opció de vida digna? I, en cas que no haguéssim fet res, hauríem salvat tots aquests milers de ciutadans, de ciutadanes?(...) Ens juguem alguna cosa més que el model adolescent de l'americà pervers i la víctima colonitzada. Ens juguem una forma d'entendre el món. (Pilar Rahola: «Tot conversant amb Ghandi», Avui, 11-10-2001) «La unanimitat de la retòrica beata, que amaga la realitat, que les autoritats americanes han abocat a raig en aquests darrers dies és indigna d'una democràcia madura. (...) La política, la política d'una democràcia "que implica el desacord, que promou la franquesa" s'ha reemplaçat per la psicoteràpia. Plorem plegats. No siguem, però, estúpids tots plegats. Uns retalls de consciència històrica poden ajudar-nos a comprendre què acaba de passar, i què pot seguir passant. (Susan Sontag: «NY 2001», Avui, 6-10 2001). És difícil no estar bastant d'acord amb les dues escriptores, tot i que, aparentment, militen en bàndols contraris. Són compatibles si acceptam que la civilització occidental és la millor (malgrat que ho digui també Berlusconi), però els EUA, tot i militar-hi, no en són un exponent perfecte (com mostra el manteniment de la pena de mort, per exemple). Remetre'm als arguments de l'article d'ahir de J. M. Llauradó, «Millor, millor sens dubte», em permet estalviar-me la defensa d'aquesta afirmació. De tota manera, m'agradaria destacar un aspecte: nosaltres estam legitimats per criticar la teocràcia islàmica perquè la nostra, la cristiana, no era millor. L'Islam és com la nostra Inquisició, i nosaltres ja ens n'hem decantat. La separació entre l'Església i l'Estat és un invent de la civilització occidental, aconseguit exclusivament des del nostre esforç. I és la millor aportació que podem fer al benestar de la Humanitat. Gràcies a la tutela de l'estat laic, la nostra convivència és més evangèlica que quan comandava l'Església. Durant segles hem hagut d'acceptar els criteris d'uns senyors que només havien d'esgrimir la seva infalibilitat per imposar-los, i això ens obliga a compatir aquells que s'han de sotmetre als mateixos apòstols, que han baratat el birret pel turbant. Munió d'homenets fanatitzats que surten a manifestar-se a favor dels talibans després de deixar les dones tancades com esclaves dins ca seva, prohibit com tenen sortir al carrer. I aquest sí que és un problema difícil per al feminisme acrític i violent, el de «contra violació, castració», que s'alinea amb els masclets musulmans per rebutjar la política americana. Allò de la castració no anava pels talibans, segons sembla. Quan l'Occident es va escandalitzar per la destrosa dels Budes gegantins, el feminisme militant va denunciar, amb raó, que això contrastava penosament amb la passivitat davant l'opressió que patien les dones de l'Afganistan. Doncs ara hi ha una cosa certa: les dones assassinades públicament als camps de futbol talibans estarien a favor de la intervenció americana.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris