cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 19°
22°

Del paper de les notes desbocades

Aquesta darrera setmana de mitjan setembre, el llapis m'ha fet una feinada, però en forma de notes inconnexes, tristes, com si la capacitat d'anàlisi estés avariada, en coma de coherència, a la UVI de totes les capacitats de comprensió, d'assimilació dels aconteixements que la CNN m'envergava amb tota la brutalitat del moment.

Des de Cala Gamba estant, encara avui, dimarts 18 de setembre 01, vuit dies després de la gran pardalada, quan un Boeing Jumbo entra per ponent, o sia, per aquí davant mateix, no puc evitar arrufar les espatlles, dilatar els forats del nas, estrènyer el barram amb força sobrada. Les imatges tan repetides per les televisions de tot el món dels bestials impactes de la gran animalada de NY, del Pentàgon, de Pensilvània, m'han malferit totes les confiances, m'han malparat, desbaratat, afusellat qualsevol residu d'esperança en un futur harmònic, habitable, raonable, civilitzat, humanament emergent, xalest, estimulant, creatiu...

L'univers camina de cairell per a la nostra descendència, talment una calabruixada, com una martellada a les dents, com un mal somni del que costarà anys i panys despertar, si s'aconsegueix. Quan la violència es desferma d'aquesta manera, les conseqüències són del tot incontrolables. I no calen veus de clemència. És morta la clemència, sols resta la duresa dels punys en forma de mall per esclafar caps. Com a l'edat mitjana. Sols la puta violència en resposta puntual a la violència. Tornaran a matar infidels, palestins, o islàmics, o talibans de la gran bagassa. Sobretot si no tenen petroli per vendre. Bush ja ens ven una croada. I parlen de la nova croada com si les altres foren religioses, ideològiques. Malparits tots plegats, ja varen ser econòmiques, es tractava de l'autopista de les espècies! Clar, això tampoc ho ensenyaven a les escoles, ho hem anat aprenent a cops d'escaire, a mesura que els anys passaven i un es deixava manipular menys a cada passada pel cedàs, la colada era més fina, més exigent. I ens han fet ja el gol de l'alegria dels morets i el de les llagrimetes televisives del president. Quin oi! Quin fàstic!

Perquè, tot observant els que han de prendre decisions oportunes, prudents, justes, assossegades, amb seny, resolutòries, hi tenim ni més ni manco que el xèrif Bush, que ara li han posat un roent piercing, o com es digui, al mateix glande, allà on fa més mal, ben a prop dels testicles. Amb l'agravant que, a aquest senyor, li agrada més una brega que un bon sopar, com ha anat demostrant aquests breus mesos que du de mandat. Com ha donat a entendre urbi et orbe en les diverses intervencions televisives post putada. Ningú no parla de justícia, tothom crida «revenge», venjança, ull per ull, dent per dent, mort per mort. Com si fos tan fàcil, aquest pic, comptar-los tots, els morts!

I el Sharon, que quan el tren passa i fa renou, pots desparar que tanmateix no se sentiran els trets, i fot totes les empentes que li ve de gust als palestins, malanats, i bombardeja casones de totxanes de fang assecat al sol amb míssils (de fabricació nord-americana, per cert), des de sofisticats helicòpters (de fabricació USA, per descomptat), i la genteta mor també sota les runes. Clar, amb manco proporció dins el temps i l'espai de les que, igualment innocents, han perdut la vida a les Torres Bessones de Manhattan. Però, mica en mica i comptabilitzant-les bé, vés a saber... I apallissaments de gentona obscureta de pell devers NY, ara que és de franc i potser tolerable a causa de les especials circumstàncies. Escopinades a la cara dels nins de rostre àrab a les escoles, potser de segona generació ianqui, que no ho oblidaran mai de la vida. I els seus pares manco, clar. I d'un caramull de ràbia i arrogància, sols se'n treu més ràbia, més mala bava. I màrtirs, alerta, allò tan retent. Mentre, «àguiles nobles» continuen escabussant els blancs coloms d'en Picasso. I amb la mà dreta de pla damunt el cor, ells canten.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris