cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
20°

La llibertat durable

Em va passar a Saragossa, però m'hauria pogut haver passat a qualsevol ciutat o poble de l'Espanya peninsular, profunda i autèntica. Tenia una conversa privada amb una altra persona en un autobús públic quan, de sobte, una madona, tota indignada ella i que seia darrere nostre, va començar a recriminar-nos a crits la mala educació que mostràvem pel fet de parlar en català. Vaig aconseguir superar la sorpresa inicial i, ben bé d'esma, li vaig replicar que, tanmateix, la mal educada era ella, ja que només se'n havia pogut adonar que parlàvem en català si havia estat escoltant una conversa en la qual no hi tenia ni art ni part. Afortunadament, la madona avergonyida va callar i a mi em va quedar una història per anar contant adés i ara, sobretot, quan escau il·lustrar la malaltissa tendència de determinats governs, dits del món lliure, a limitar les possibilitats d'encriptar els intercanvis d'informació entre els seus ciutadans-súbdits, una tendència que, sigui dit de passada, es veu complementada amb la no gens dissimulada avarícia per escoltar i interceptar qualsevol comunicació que es pugui produir. Ambdues tendències reben periòdics impulsos emparats en les excuses més peregrines que hom hagi pogut arribar a escoltar. Una de les més habituals, parla que les tècniques de xifrat d'informació faciliten als traficants de drogues, i d'altres delinqüents, la realització impune de les seves malifetes i per això mateix arriben a proposar lleis que converteixen en sospitós dels més terribles delictes qualsevol que faci servir innocents tècniques d'encriptació en els seus missatges electrònics.

Però el paroxisme arriba a límits insostenibles quan es presenten situacions com la generada pels atacs del passat onze de setembre, perquè aleshores tota l'artilleria mediàtica, legal i demagògica apunta directament contra el cap dels que no s'identifiquen amb els missatges oficials que només et permeten estar a favor dels bons o, en cas contrari, ser considerat dolent, sense cap concessió a posicions intermèdies. Una situació força complicada atès que, com deia un bon periodista, encara que des de sempre hem sabut qui eren els dolents, resulta que a la lliçó que explicava com identificar els bons no hi vàrem acabar d'arribar mai, ja que sempre s'acabava el curs abans. Ni tan sols paga la pena esmentar que, per més que es capfiquin en fer lleis impossibles i que només limiten la llibertat d'expressió dels ciutadans normals, els delinqüents, i tots aquells que ho necessitin, tenen a l'abast formes subtils i secretes de bescanviar informació sense que ningú no se n'adoni, tot fent servir, per exemple, tècniques esteganogràfiques, de les quals, per dir-ho fàcil, els microfilms amagats en un signe de puntuació d'un text, tan habituals en pel·lícules d'espies antigues, en serien un exemple paradigmàtic, tot i que molt primitiu devora les tècniques que han fet possibles les actuals tecnologies de la informació. Dit altrament, la limitació legal de l'ús de les tècniques de xifrat de missatges només atempta contra la vida privada dels ciutadans normals i no evita la realització de cap delicte.

En resum, ara que sembla haver començat aquesta operació militar de nom tan poc afortunat com el de llibertat durable, entre les inútils adhesions incondicionals sostingudes amb la vana expressió transcendent que s'amaga darrere un ridícul mostatxo, i la poc creïble i cínica expressió juvenil de l'amo-de-tot-quan-es-mou-a-la-terra, escampant urbi et orbi els missatges de salvació eterna, m'escau reivindicar Benjamin Franklin quan deia que aquells que sacrifiquin llibertats essencials per aconseguir un poc de seguretat temporal, no mereixen gaudir ni de llibertat ni de seguretat. Pel que es veu, no anava de berbes el senyor Franklin i són molts els internautes que l'han recordat aquests dies en els quals precisament, sembla que ningú no està disposat a qüestionar els sacrificis de llibertat essencial que se'ns exigeixen, com el de renunciar a mantenir correspondència electrònica secreta i inviolable. Els màgics professionals basen el seu ofici justament en l'habilitat que tenen de fer-nos mirar cap a un lloc diferent d'on estan fent la mangarrufa. Els màgics professionals i d'altres.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris