cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
18°

Cultura de pacte

Els partits que integren el Pacte de Progrés "i per extensió, qualsevol pacte entre partits diferents" han d'exercir la seva acció política mantenint l'equilibri entre dues forces centrífugues. Per una banda, com que es tracta d'una aliança conjuntural, i al cap d'un temps aquests partits han de competir entre ells en la cita de les urnes, és lògic que des de l'interior dels partits s'exigeixi als seus dirigents el manteniment d'un «perfil propi»: s'ha d'evitar que es confongui el partit amb el pacte (en cas contrari la teva feina la poden rendibilitzar els altres), i s'han d'efectuar determinats desmarcatges de la resta de socis per frenar l'efecte dissolvent que pot causar la política de pactes. Però per altra banda, la ciutadania, amb tota raó, exigeix als distints partits del pacte un cert «perfil unitari» (que no vol dir uniforme), una acció coherent i ordenada, un funcionament marcat per la concòrdia i la bona relació entre les parts, una eficàcia basada en l'estabilitat i en l'esforç per cercar el consens.

Resulta evident que l'equilibri entre aquestes dues exigències no és fàcil. Sovint, els moviments per mantenir un perfil propi provoquen recels i friccions amb els altres partits del pacte, que fins i tot poden derivar en enfrontament obert. I no podem negar que, en algunes ocasions, hi sobra una bona dosi de mala llet. El problema és que, quan passa això, la percepció ciutadana és que els del pacte no s'entenen. En lloc d'apuntar amb el dit cap a l'element causant de la desestabilització, s'estén una acusació generalitzada que fica tothom dins el mateix sac: que si són una olla de caragols, un batibull, que no saben fer feina plegats, que tot el dia s'estan tirant els plats pel cap... Però si l'equilibri es romp per l'altre cantó, si un partit evita els enfrontaments perquè prioritza la lleialtat i l'estabilitat dels acords, sempre hi haurà algú "de dins o de fora del partit en qüestió" que l'acusarà de tebi, de no fer valer la seva força, de ser un convidat de pedra dins el pacte, un «primo» que es deixa bandejar.

Què hem de fer, idò? Ja he dit que mantenir l'equilibri no és gens fàcil, i també és cert que la política de cada dia dóna lloc a situacions molt diverses i complexes que no es poden reduir a un esquema tan simple com el que he plantejat. Així i tot, crec que no està de més apel·lar al sentit comú i a l'objectivitat. Primer, per identificar els que es dediquen a posar pals a les rodes i a fer escenes d'al·lot malcriat, i no caure en les desqualificacions genèriques, sinó donar a cadascú allò que és seu. Segon, per no confondre la lleialtat amb la beneitura. I tercer, per aprendre a diferenciar els distints partits que conformen un pacte no tant a partir de les picabaralles, sinó sobretot a partir de la feina quotidiana que duen a terme en aquelles responsabilitats públiques que tenen encomanades. És a dir, més a partir de les diferències en positiu que no pas de les divergències en negatiu.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris