cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 20°
20°

L'home de McKintosh

Els conceptes judeocristians del bé i del mal, no són exportables més enllà del cinema. L'exemple de Casablanca, on Rick (Humprey Bogart) renuncia a Ilse (Ingrid Bergman) perquè ella pertany al seu marit Victor Laszlo, ens duu a pensar que a altres films, com el que encapçala aquest article, hi podem triar les claus entre el que és i/o el que voldríem ser. Malta ha esdevingut de bell nou la nova Ítaca de Kavafis i els horitzons ens dirigeixen com a nous almogàvers cap a la Mediterrània. Sempre hem necessitat un mirall on reflectir la nostra incapacitat per crear models propis i veure com ho feien els altres. En lloc de ser com Louis Renaud i quedar-nos dins la mediocritat, volem destacar moltes vegades dient veritables bajanades. Triar un far cap on dirigir la nau és fàcil. No podem deixar de pensar que donar-li força costa avall és més senzill que costa amunt, igual que tenir la boca tancada és més difícil que parlar com una cotorra del Brasil dient dois. Res no serà ja igual com abans de l'onze de setembre, New York ja no serà el mateix i nosaltres haurem de perdre la por, sempre la por, i tornar a crear els herois que vàrem deixar en el nostre passat. Qui pogués ser infant de nou per no haver de preocupar-se per res i tornar a jugar en tranquil·litat. Deixar-ho tot com està és el primer que et passa pel cap i no pots sinó esperar que el teu iang faci el mateix, que poc ens importen ja les misèries locals que passen a l'illa dels pobres, quina falta d'intel·ligència de la gestora dels pobres fent-li el joc, quan el que ens estem jugant és el menjar demà...

La diferència entre un home de bé i un que no ho és, la podem veure en la línia del comportament; pensar més en el bé comú que en el propi i sortir de la vida tal i com hi hem entrat, nets de consciència. Hem vist que jugar i fer experiments pot ser molt negatiu i actuar per venjança personal és sense dubte perillós, quan un està a la vida pública mai no ha d'actuar molt fredament i a l'hora d'administrar la despesa pensar que s'està manejant els diners dels altres i per tant anar amb més cura que si fossin els propis.

Tot això no passa i ho veiem a diari quan es dupliquen despeses pel simple fet de fer-ho, ens demanem quina defensa tenim enfront de tota aquesta disbauxa. L'educació protestant admira quelcom més que un comportament privat i accentua el comportament públic on ens dóna grans estadistes i aquí tenim la desgràcia d'haver caigut en mans d'un rei beat i temorós de la Església com a institució de poder. El reclam d'un estadista fuig de certs criteris partidistes i ens duu a cert tipus de persones, homes o dones que tenen una idea de país des del coneixement primer per després donar pas a la construcció i això ens fa molta falta als ciutadans per tal de donar un cert alè d'esperança i d'il·lusió. Aquesta terra està ja clamant per un estadista que la posi en el lloc que li pertoca.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris