nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 21°
21°

El franquisme amable

La televisió mostra i divulga, però lenifica i difumina. Per molt dramàtica que sigui una realitat, el reflex que n'apareix a la petita pantalla és un resum afeblit i retallat fins a l'extrem. Val més això que res, sí, però si vostè vol saber del cert què està passant a l'Afganistan o a Bogotà hi hauria d'anar en lloc de creure's el que la televisió li posa davant dels ulls. En qualsevol cas, si vol saber com era l'Espanya de fa trenta o quaranta anys, no es miri cap dels (molts) programes que tracten de reflectir-la. Aquella dictadura cruelíssima i bàrbara, comparable als règims més despòtics de la història, nascuda del delicte i alimentada per la violència, i sobretot alimentada pel silenci molt més enllà de la mort del dictador, apareix i reapareix ara i adés a la televisió com una estampa costumista d'un passat amable i familiar. L'Acuérdate d'Imanol Arias (té cap culpa de la distorsió que encarna?) i la partida de cínics de tercera que l'acompanyen sembla una brometa d'un país on el personal manté la dictadura "en comptes de patir-la" pel rèdit d'humor i d'acudits que n'obté, un document tan fidel com aquell memorable España siglo XX que travessava el segle sense rompre cap ou. A la sèrie que suposadament ens ha de fer recordar el passat no hi ha cap imatge, ni esment ni reflex, de l'immens poder il·legítim sobre els ciutadans, ni de la violència física i ideològica que en rajava, ni cap notícia dels milions de vides i d'intel·ligències que van quedar suprimides, ni de tot allò que ja mai no serà. Tot és amable i simpàtic, divertit, pacífic i perfectament suportable, perquè tothom sabia que els petits inconvenients que es derivaven del règim franquista ben bé valien el preu d'una llibertat que arribaria amb seguretat. Ningú no n'estava inquiet, i tothom confiava en la natural i miraculosa tendència del poble "i dels seus savis dirigents d'aleshores, a tot estirar un poc mandrosos" cap a la democràcia, genuïnament hispànica, per anar tirant. Segurament per això, tota aquesta cohort d'artistes franquistes, abans nins mimats del règim quotidià i de la seva televisió nauseabunda, els Raphaels i les Conchas Velasco, reapareixen contínuament a la televisió del tercer mil·lenni "en realitat no se n'han anat mai", i segurament per això mai no van aixecar, en aquells anys que ara recorden ben pagats pel pressupost públic i amb tota la gràcia que conserven, cap veu crítica. Ni que el règim hagués durat mil anys més tampoc no ho haurien fet, és clar.

No en són els únics vestigis. Des dels qualificatius a la conducta sexual dels joves que s'emeten des de la Comunidad de Madrid fins a l'inacabable sainet dels rondaires del poder (on entren i surten de l'escena, amb el ritme àgil de les millors comèdies de gènere tramposos i encorbatats, guàrdies civils i capellans, mariners i senyores d'antiga bona planta), des de l'obsessió per controlar des del poder totes les institucions de l'estat fins a la definició del liberal espanyol (que blasma de l'estat que li dóna de menjar des de la reconquesta al mateix temps que és absolutament incapaç d'entendre què significa el liberalisme) fins als rites quasi gòtics de la justícia, des de la inacabable corrupció fins a la por a l'autonomia universitària (no sigui cosa que ara es posin a pensar des de les universitats de províncies, duen pensar al Ministerio de Educación) "passant sempre per la defensa dels més forts, per així mateix, perquè siguin més forts, amb l'equanimitat que afavoreix per igual les elèctriques i els bancs, la televisió pública i els artistes immortals, veritablement, que riu-te, tu, de Mozart" la mòmia amable i col·lectiva del franquisme reviscola una i altra vegada, a la televisió i a la realitat pura i dura, mentre els nostàlgics de totes les edats aplaudeixen els ensurts àtics i estàtics que ens plouen i accepten com a mal menor el lliurepensament i la raó individual. Hem de conèixer la història, sembla, per poder repetir-la, per riure'ns tots plegats d'aquells temps que són tan essencials que hem estat incapaços de fugir-ne. Això sí: ben igual que els americans no són prou grans per veure imatges dels cadàvers a la televisió, a nosaltres se'ns poden amagar els cadàvers i la sang i les idees audaces, no fos cas que aparegués la temptació de ser moderns, o europeus, o simplement de deixar de ser telespectadors enganyats, contents d'escoltar a les darreres novetats del jove Miguel Ríos.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris