cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 20°
24°

Massa aplaudiments

No fa gaire, però no em faceu dir a on, que no hi ha manera de recordar-me'n, vaig llegir que la festa del Corpus, a Ciutat, prenia força de cada any. Prescindint de la valoració negativa que en feia el responsable de l'escrit, jo diria: "¿I com no voleu que prenga força si és fascinant?

Consideracions espirituals a part, trob que la festa del Corpus és una fruïció per a tots els sentits corporals, sobretot per als tres primers: vista, oïda i olfacte; per al gust i el tacte, no tant. La vista s'hi recrea amb les imatges que tothom sap, per això no m'hi aturaré; l'oïda, amb N'Eloi, el tintinàbul, les bandes, els tambors; i l'olfacte, amb la murta, la cera, l'encens, en una combinació que quasi és afrodisíaca. Tot plegat, dins aquest ambient càlid, però encara no molest, d'horabaixa de començament d'estiu. Els altres sentits, el gust i el tacte, no hi troben satisfacció especial. Bé, el tacte potser sí, si te veus agafat dins una aglomeració, que se'n pot donar el cas. Però és que, entre els sentits corporals, també hi ha una jerarquia. La vista i l'oïda són més nobles que els altres tres, especialment que el tacte, que se solia considerar el més innoble de tots. En efecte, de petit m'ensenyaven que «los niños deben ver, però no tocar», i també: «su desgracia provoca/ quien sin justa razón todo lo toca». Però tornem a la festa del Corpus. A mi, que els déus em castigaren donant-me un sentit crític una mica morbós, m'hi va fallar un poc el Te-Deum. He de dir que el que canten a la Seu, el mateix que vaig aprendre de petit en el meu poble, m'arriba a l'ànima. Té una melodia melangiosa, plena de sentiment i pietat, que s'ajusta tan bé a la lletra que tots els altres Te-Deums, inclosos els de compositors de renom, trob que no li fan a prop. Doncs bé, del públic que omplia la Seu, no sé si hi devia haver tres dotzenes de veus que cantaven. Ni tan sols les monges. Jo proposaria al beateri de la Seu que tots els seus components que saben cantar el Te-Deum, l'any que ve, a l'hora de cantar-lo, se concentrassin a un espai determinat, que podria esser a baix del presbiteri, a la banda de l'orgue i fessin pinya cantant a tota gorja. Però el títol d'aquest article no fa menció del Corpus, sinó d'aplaudiments. Com veureu, una cosa va lligada amb l'altra. Darrerament, s'ha posat de moda aplaudir-ho tot. No sols les manifestacions tradicionalment aplaudides, com teatre, futbol, circ, toros, corregudes de bicicletes, i espectacles en general, conferències, discursos, taules rodones... Tantes ganes té la gent de fer mamballetes, que ja n'hi ha que aplaudeixen els morts i tot. En el meu poble, fa uns anys varen introduir el costum d'aplaudir el Bon Jesús i la Mare de Déu quan s'encontren el dia de Pasqua. També aplaudeixen el Pregó de Setmana Santa. (He escrit «pregó» perquè li diuen així; però el mot genuí és «crida»). I encara m'han parlat del cas d'un sopar de noces, on els convidats varen aplaudir la patata frita. A la processó del Corpus d'enguany, els espectadors ho aplaudiren casi tot: abaixades de banderes, actuacions de cossiers, cavallets (o cavallots, com s'hagen de dir). No sé si, entre tants d'aplaudiments, n'hi va haver cap per al Santíssim Sagrament, que al cap i a la fi, almenys en teoria, és el protagonista de la festa. Antany, per retre honors al sagrament, els fidels s'agenollaven. Record dues escenes que ho recullen. Una va esser a una representació de la comèdia de Santiago Rusiñol, L'auca del senyor Esteve. Els qui coneixen aquesta obra extraordinària, recordaran que hi surt la processó del Corpus. El fill del senyor Esteve, En Ramonet, hi va vestit de Sant Joan, amb un xotet de ver. Doncs bé, per representar l'arribada del Santíssim, se va fer un silenci; els actors que figuraven la gent que veia la processó s'agenollaven i, tot d'una que guaitava d'entre bastidors el dosser, queia una cortina ràpida. Era una forma de la regla de decòrum, observada en el teatre, que impedia mostrar en escena certes coses, en aquest cas la custòdia amb el Sagrament (a la pel·lícula Ben-Hur, no mostren la cara del Bon Jesús). Una alta escena inoblidable és la darrera de la pel·lícula Il Gattopardo, de Lucchino Visconti: el príncep Salina ha sortit del ball i se retira; caminant tot sol per uns carrers tortuosos, se topa amb el Viàtic i, amb tot respecte, s'agenolla al seu pas. Avui, en lloc d'agenollar-se davant l'Eucaristia, el públic l'aplaudeix. Pertocaria cercar una explicació del fenomen. Jo crec que és degut a una esfumació de les línies que separen l'àmbit religiós del profà, que deu esser efecte de la pèrdua del sentit del sagrat, característica del nostre temps i del temps que vendrà.

P.S. A la sortida d'un acte públic recent, un al·lot jove em va retreure que encara no haja explicat per què, a un article, vaig escriure «avion» i no «avió», que és com figura en el Diccionari. Em va alegrar molt comprovar que tenc lectors joves que em llegeixen amb atenció. Quan em disposava a dar-hi una explicació raonada, vaig comprovar que requeria l'aval d'una documentació. Quan l'haja poguda reunir, la donaré, però no sé quan serà. Gràcies per l'interès, de tota manera.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris