nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
20°

La Bella Dorita

Amb la mort inesperada, tot i que ja fos centenària, de la Bella Dorita, es tanca la darrera pàgina de la història del músic-hall. Havia debutat en el Royal Concert, l'any quinze del segle passat, de la mà de El Gordito, un professor barceloní de ball i de cant que també havia guiat les primeres passes de Raquel Meller en els escenaris. Al llarg de trenta anys i escaig, la Bella Dorita regnaria en el Paral·lel. A diferència d'altres artistes que consideraven que el Paral·lel era un lloc adient per a fer calaix, però que el prestigi el donava París, María Yáñez "que aquest era el seu nom autèntic" quasi mai no va abandonar els teatres barcelonins, de manera que en va esdevenir el sex-symbol indiscutible. De jove "pensem que va començar a actuar amb quinze anys", escandalitzava la beateria burgesa i les senyores de l'alta societat eren conscients que més d'un marit amb fama de condret havia perdut el seny per ella. No era l'única, és clar, amb fama de saber escurar les butxaques dels babaus. El primer terç del segle, intel·lectuals, toreros, militars i polítics protagonitzaren multitud de romanços amb artistes de l'espectacle frívol, de manera que incitaren els homes amb cabals a cercar-se una protegida famosa. L'amant donava to social als que ja en tenien. En els anys vint es relacionava Alfons XIII amb Marichu de Lis i Primo de Rivera amb La Caobita. Fins i tot va qüestionar-se la coneguda homosexualitat de Benavente tant i tant l'atreia Pastora Imperio, i va córrer el rumor que Manuel de Falla va escriure El amor brujo per donar sortida a la passió que li despertava La Fornarina. Altres personatges anaren més enfora que ells. El torero El Gallo va casar-se amb l'esmentada Pastora Imperio i l'escriptor guatemaltenc Gómez Carrillo, amb Raquel Meller, però ambdós matrimonis se n'anaren en orri en un batre d'ulls. A la Bella Dorita li atribuïren multitud d'amants, potser per això ella va aprofitar una de les seves darreres compareixences públiques per a fer-nos saber que encara esperava l'home capaç d'enamorar-la. Podia dir-ho sense por de ferir ningú "encara que no crec que mai l'assaltàs aquesta mena de por", perquè darrerament ja es trobava per damunt del bé i del mal. A l'homenatge que li reteren una pila d'artistes el febrer passat, va assistir-hi Marta Ferrusola, que encarna la imatge de l'esposa que els diumenges compra el tortell després d'oir missa a la Sagrada Família. Si el dia a dia llima els caires de les pedres, també converteix en anècdota el passat de les persones. la Bella Dorita, sense moure un dit ni rectificar ni un pèl la seva actuació "i va fer santament!", va passar d'ésser un assot de la moral pública a convertir-se en una senyora venerable que rebia roses de CIU pel seu aniversari. Cal pensar que en cas de viure dotze mesos més, potser hauríem tingut l'oportunitat de veure-la conversant sobre el bé i el mal amb l'arquebisbe Carles. Tot això ens hem perdut amb la seva mort sobtada. Catalunya, sobretot Barcelona, és conscient que amb ella se'n va una part de la memòria col·lectiva. No sols la que fa referència al músic-hall, sinó a la Barcelona del lock-out, de les vagues salvatges, dels pinxos al servei de la patronal amb navalla o pistola a la faixa, etcètera. Aquests dies s'han lloat força les condicions artístiques de la Bella Dorita. Per qüestió d'edat no vaig ésser a temps de veure"la actuar, de manera que no puc confirmar"les ni posar"les en dubte. Tanmateix crida l'atenció que li atribueixin èxits que no foren exclusivament seus. La Pulga, per exemple, no és una creació seva. Si més no ja era força coneguda al segle XIX. La va introduir a Espanya una artista alemanya anomenada Augusta Berges, i la va interpretar en castellà una tal Pilar Cohen. Una altra, Fumando Espero, composta pel mestre Viladomat i recuperada de l'oblit, als anys cinquanta, per Sara Montiel, la va estrenar Ramoncita Rovira l'any vint.i-cinc. Ho dic, perquè la Bella Dorita va ésser el sex-symbol del Paral·lel, però també estava en deute amb el Paral·lel. La raó em sembla força senzilla. Quan ella va assolir la plenitud artística, al voltant dels anys trenta, l'acceptació en els gusts populars del tango i de la copla, arraconaren el cuplet en els locals tradicionals. De manera que ella quedava fora de la moda, si no canviava el xip de cantant pel de vedet. I així ho va fer en bona hora. En aquest camp, on predominen la insinuació i la picardia per damunt d'altres virtuts, diuen que no tenia parió.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris