algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Sortir de l'armari

Cada període de temps, "a vegades són mesos, a vegades a les poques setmanes ja n'estam embafats" és víctima feudatària d'una expressió lingüística. Com una moda! I sense haver anat a París, ni desfilar glamouroses, les paraules, sobre la pell molsosa i empurpurinada de les grans models. Però si fa no fa, els conceptes, allò que signifiquen les paraules, romanen, amb matisos, inalterables. Ara, des de les nostres trones de misèria, exigim, demanam, contemplam, ens astoram que la gent, o com la gent, surt de l'armari. Que es mostri tal com és. Tanmateix, què voleu que us digui, quan vaig pensar que jo també en seria víctima d'aquesta moda i hi titularia aquest escrit, com un rampell em va venir al cap la imatge d'en Toni Garriguel·lo, un personatge de les nostres rondalles, que fou forçat, no a sortir de l'armari, sinó a sortir de la bóta perquè ja estava prou gras. La història molt resumida és la següent: en Toni és capturat per un personatge malèfic, crec que un gegant, que se'l vol menjar però com que està massa magre el posa dins una bóta i hi fa un foradet perquè en Toni hi pugui treure el ditet, quan el dit ja no passarà pel forat serà senyal que ja està prou gras i llavors el gegant se'l podrà berenar. La sort d'en Toni fou que un dia passà una rata i li tallà la coa i, en comptes de treure el dit, treia l'apèndix del rosegador i pogué allargar així la seva existència. Tanmateix un dia la perdé i hagué de sortir de la bóta... i mostrar-se tal com era: gras i rodó.

Com que l'article parlarà, quan comenci de veres, del Govern Central i, els de la seva sucursaleta d'aquí, no tenen massa fe que el català pugui expressar modernitats sinó que més aviat reduirien la capacitat significativa a parlar de rebosillos nostrats, vaig pensar que, potser si parlava d'en Toni Garriguel·lo, m'entendrien més.

Quan no tenia majoria absoluta, el govern central no gosava a sortir de l'armari, ans al contrari, feia com en Toni i quan el posaven amb un compromís mostrava, amb maquillatge inclòs, la coeta de rata. Així, eren una mica mesurats a l'hora d'atacar certes aspiracions nacionalistes. Però d'ençà que tenen la majoria absoluta, se senten forts, com si el gegant del conte se n'hagués anat a una excursió de l'Imserso, i en Toni tragués no la coa, sinó tot el cap per la tapa de la bóta i fes insolències de peremateu. Així, ens donaren maceta amb allò de les «llaunes» de les matrícules, es donaren encens amb tot el calaportal del decret de las humanidades; han volgut, una vegada més criminalitzar el nacionalisme i l'independentisme democràtic amb tot això del Pacte antiETA, i també «encasellant» erròniament la ideologia de certs detinguts en l'operació Comando Barcelona. I per si fos poc, ara n'Aznar, al País Basc, i parlant d'Internet (jo no sé què tenen a veure els ous amb els caragols, com tu lector, les bótes amb els armaris) va escometre aquells que volen construir «barreras dónde nunca han existido». Per què no parlà dels qui volen perpetuar numantines murades edificades sobre solars aliens?. Però, a vegades, malgrat majories i prepotències, se senten dèbils i no treuen pit, sinó que mostren una coeta, una mica enverinada, com si fos la d'un monstre diabòlic la d'una bubota, pel forat. Després del «pelotazo» que suposà la congelació salarial del funcionaris (evidentment la convergència europea fou obra de les mesures llestes del govern, no, entre d'altres, del patiment i les restriccions dels treballadors públics) ara, que els obliguen a pagar el deute, surten amb l'amenaça i el desprestigi, tot dient que els diners sortiran dels imposts, que la sentència no és un càstig al govern sinó que és un càstig a les butxaques de tots els ciutadans.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris