algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Luxúria de pleta (repàs de Blai)

Enguany fa 75 anys que en Blai Bonet va néixer. Com jo mateix, el lector difícilment fidel farà bé si prescindeix per un dia de la meva prosa rudimentària i prova d'imaginar aquesta escena sucosa de luxúria foravilera que apareix a Judes i la primavera. És l'estiu del 36 i parla na Maria, la dona d'en Lluc, el pastor de Morell. Es dirigeix a don Jaume, el senyor: «"Tan de matí? Vostè sí que en té poca, de son. Vostè, que podria dormir fins a sol alt. Està ben vist que un home no seu mai pla a casa. No sé quina curolla duen. I vostè que té una dona com les flors. Una senyora que fa mirera. Ai, don Jaume, don Jaume, i que n'és de ver que qui té bon brou a casa vol el cuinat de ca d'altri. Mal aire per millor. Sí. Mal aire per millor. No té perdó de Déu de fer patir aquell mirall de la senyora Amanda. Aquella pelleta tan fina que té, que un altre se'n xuclaria els dits i a vostè sembla que li fa mal d'ulls. Si no li fes mal d'ulls, no aniria de tres qui n'agafa quatre. Un altre no gosaria moure's de ca seva per por que no li fessin salvatge, i vostè no hi té repòs. No, no hi té repòs, vostè. Què hi ha d'anar a tenir repòs, i els galls no canten, i ja el tenim culejant per aquí. El meu home? El meu home està ben tranquil. Jo? Què vol que sigui jo? Què vol que sigui un fregall com jo? Sí, don Jaume, un fregall. De dia? Què vol dir de dia? Rejudes i parlo bé. Vejam si vostè també serà d'aquests que a qualsevol hora senten olor de sopes amb grell. Una no se pot fiar ni de l'ombra. Ai, d'homes. Una sempre ha d'anar amb set pams d'ulls. Amb set pams d'ulls ha d'anar. Jo que no sabia per què venia a fer la torniola per aquí. I, pel que veig, ensumava. Oh, sant Pau! Jo no el deixo dormir? Mireu: ara jo no el deixo dormir. No veu res més que jo? Ai, Déu meu! Com que vostès tot s'ho mengen amb moraduix, la boca els fa bona olor. Don Jaume, no en parlem més. Ara n'anava a dir una com unes cases. Sí, una com unes cases n'anava a dir. Com que el que vostè diu no treu cap enlloc. Gent amb gent i cadascú a ca seva, que en Lluc i jo ja tenim la nostra música per a cantar Completes. El meu home no ha anat mai d'aquestes solfes. I a mi, el que la mare no em pogué donar de roba quan em vaig casar, m'ho donà de criança. Que jo tindria tot quant vull? O se creu que no ho tinc? Pel que veig, vostè se pensa que en Lluc meu és poca cosa. Petit i magre és i, si tant vol, desvestit sembla un conill escorxat, però pica com una llavor de pebre bo. No, no vull dir que vostè no sigui res. Déu me'n guardi. Em sabria greu ferm d'haver-lo agraviat. De goig, vostè en fa molt. Fred? I per què em pregunta si tinc fred? Don Jaume, me'n vaig, que hi ha molt d'alfals a segar. Porti aquestes gosses cap a les cases, que amb el sol treuen un pam de llengua fora i no deuen haver menjat res avui. Petroli? No ho sé. En Lluc ahir n'anà a cercar, però no sé si l'ha dut al motor o si encara el té a les cases. I per què s'endú la clau del motor quan se'n va a caçar? No veu que la podria perdre? I ara que no pot obrir? Aquests panys de foravila amb la rosada se rovellen. Ara s'ha oberta. Sempre ho dic a en Lluc: quan entres a la caseta del motor, l'olor del petroli et pren l'alè. Adesiara haurien d'obrir aquest finestró perquè entrés l'aire. En aquest racó veig les llaunes de gasolina. Ja haurien pogut mirar de no clavar el motor davant el finestró. Si s'hi passa estret? Sí, i aquest baldó, que també deu estar rovellat, i no hi ha qui el pugui obrir. Ho deixi estar, ja l'obriré, ja.

"Ara! Ara s'ha obert. Està ben vist que saben més un ase i un procurador que un procurador tot sol. Que passi una mica l'aire.
"No em faci girar. Prou pena passo de tenir el campanar a la cara i vostè a l'esquena. Només de veure-li les mans i l'anell ja em penso ser una altra. Només tinc ganes de callar, com les senyores que no ploren als enterraments i que, fins i tot amb l'home, deuen demostrar criança.

"No m'havia adonat que vostè tenia els ulls verds. M'hi veig: petita com una fulla de ruda. No comporti que sigui grollera. Gossa, enllà. Una és d'on és; però, dins el rebost, també hi té tasses d'obra fina. La meva mare sempre em deia que jo tenia posat de senyora. Quan jo era fadrina vivíem a foravila. En romandre sola a casa, collia vidauba, triava els brots més florits i me'n feia un mantell de núvia. De vegades, a l'estiu, anàvem a la mar i, mentre els nostres eren a la sorra i el pare rentava el cavall, jo me n'anava per les penyes, tota sola, i pensava coses de senyora. Ai! Que em toqui un llamp. Gossa, gossa, he dit. Ai, dic. Que em duguin la mare. Que estan de bé els homes, encara que hagin de ser soldats! Gossa, dic. Ai, don Jaume, les esquerres no poden guanyar mai la guerra!»

Per a la transcripció,

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris