algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

Aclariment essencial

De bon principi vaig proposar-me no redactar cap nota aclaratòria al voltant del comunicat que la Cúria Diocesana féu arribar, dia 12 de gener, als quatre diaris de Ciutat sobre el meu mode pensar i viure el meu cristianisme. La reacció de dolor i preocupació de centenars d'amics els quals, al llarg de molts anys, m'han cercat per compartir junts la paraula i els signes de Jesús de Natzaret, m'han fet canviar el propòsit.

La desqualificació del Bisbat ha produït una mena «d'alarma social» tot suscitant dubtes sobre la VALIDESA dels sagraments que jo he dispensat. La majoria de gent ha entès que el Bisbe declarava NULS tots els meus sagraments.

Moltes persones de bona voluntat han cregut que per ser vàlid qualsevol sagrament, és obligat que el presideixi un capellà nomenat pel Bisbe per un càrrec i que es realitzi la cerimònia en lloc sagrat. Eixos dubtes són lògics quan es recorda, com és públic i notori, que malgrat dur 25 anys de pontificat mallorquí, Don Teodor, passant de súpliques meves i d'altres, mai no m'ha concedit un benefici eclesiàstic, ni m'ha confiat, si més no, la més petita de les esglesioles diocesanes.

Record la darrera petició com a patètica. Estava enclòs en una greu situació. Per una banda, la dedicació plena als exclosos profunds m'engolia totes les hores, raó per la qual em resultava del tot impossible intentar compaginar la meva tasca amb els marginats amb una jornada laboral en qualsevol hotel o restaurant, com ja havia fet en moltes avinenteses des que vaig retornar del Perú, allà pels anys 70. Per altra part, atesa la situació d'extrema precarietat d'Es Refugi, privat de qualsevol subvenció oficial, hauria sentit com cometia un sacrilegi contra els de baix si m'hagués apuntat a l'esquifida llista dels qui cobraven una beca d'aquesta associació. Estret entre espasa i paret, vaig escriure una llarga carta al Bisbe tot demanant-li una Parròquia. La meva petició em semblava normal des del moment que tots els capellans dedicats a tasques socials, àdhuc els qui gaudeixen d'estament i sou de funcionaris civils, fruïen d'una Parròquia o d'un càrrec diocesà. El Bisbe em negà el nomenament, però m'atorgà la nòmina de capellà. Des de llavors "farà quatre anys" la Diòcesi m'ingressa por abono de haberes 89.877 pessetes al mes, mentre em té apuntat a la seguretat social dels clergues.

A primer cop d'ull, aquest fet podria interpretar-se com un gest de benvolença de part del Bisbat. Ben al contrari de la realitat que es torna una injusta humiliació, ja que se'm lliura com a almoina allò que se'm deu com a justícia. El Bisbe té l'obligació de cobrir les meves necessitats vitals des del moment que signà amb mi una espècie de contracte laboral quan amb l'ordenació sagrada m'incorporà a la seva «plantilla». Jo em vaig ordenar capellà ad titulum Diaecesi. L'altra forma possible d'ordenar-te, val a dir ad titulum patrimonium, ja no es donava al meu temps. Només el marquès de ca la Torre emprà la forma que antany havien usat sempre els senyors de possessió. Com a obrer de la Diòcesi, tenc dret no només a un sou, sinó, sobretot, a una feina, encara que sigui d'agranador de la Seu o de redactor de notes de premsa. Fidel a la promesa d'actuar en tot i per tot a favor dels marginats, ni per un moment he dubtat a mantenir tan anòmala situació.

Davant el confusionisme creat "prec Déu que no s'hagi fet amb premeditació i traïdoria" pels curials mallorquins, em veig obligat a cridar en el meu auxili la contundència dels dogmes i cànons de la Santa Mare Església i el testimoniatge de milers de cristians que han viscut amb digníssim respecte, fins i tot amb escalfadora emoció, les meves anatemitzades celebracions.

Una persona que, com jo, ha rebut el sagrament de l'Orde "ara fa 40 anys" sense més requisits, permisos o nomenaments, pot batiar i dir missa on el seu sentit de servidor del poble li dicti oportú.

En tots els baptismes i comunions que he fet he emprat escrupolosament «la matèria i la forma» que determinà el Concili de Trento i he procurat crear amb totes les meves forces el clima evangèlic de llibertat, fraternitat, universalitat, solidaritat, unitat... que recomana el Concili Vaticà II.

Són tan sòlides i meselles aquestes afirmacions que en casos tan extremosos com el del Bisbe Lefebre o els d'El Palmar, la cúria romana, baldament li pesi, ha reconegut sempre la validesa dels sagraments dispensats per personatges d'una nissaga tan cismàtica. Roma, cosa que sembla que hagin oblidat els curials mallorquins, sap distingir bé entre ortodòxia i ortopràxia.

Si el Bisbe i el seu Consell haguessin proclamat "cosa que no han fet" allò que la gent ha entès, val a dir que els meus sagraments són nuls, a hores d'ara serien heretges i haurien comès en contra meva un delicte de difamació i de calúmnies.

Mai no he enganyat ningú. Mai no he simulat res. Mai no he predicat cap missatge en el qual no hi cregui fermament. Quan he celebrat Eucaristia i benedicció d'anells amb parelles de divorciats, prèviament casats pel civil, he aclarit la situació de manera inconfusible, evitant la més mínima forma que pogués evocar la fórmula sagramental. Amb tots els qui m'han cercat, gairebé sempre com a últim recurs després d'una negativa de part de la Parròquia i fins i tot del Bisbat, hem duit a terme una preparació tan profunda com podíem, tant de fons com de forma. Només Déu, el qual estim des de la llibertat, sap les hores esmerçades a la recerca creativa d'una participació escalfadora i viva. Excepció feta del rector de Son Negre, de Manacor, que em nega sistemàticament l'entrada a la seva capella, tots els altres germans de presbiteri em concedeixen sempre la necessària delegació per poder presidir el sagrament que els esposos s'atorguen mútuament en matrimoni, tant en les seves parròquies com en els seus santuaris. Tot i això, denuncii la incongruència, de la qual és més responsable el Govern espanyol que la mateixa Església catòlica, que el matrimoni canònic produeixi efectes civils, tot convertint el capellà catòlic "privilegi que es nega als pastors de les altres religions" en oficial del Jutjat. Un estat constitucionalment laic ha de celebrar el matrimoni civil totalment separat de qualsevulla connotació religiosa.

Sé que havent gaudit d'un figura paternal com la que guard al fons de l'ànima i que vaig intentar descriure en El Nom del Pare, jug amb avantatge a l'hora de relacionar-me amb l'únic Déu possible. El Déu que ens mostrà el Fill de l'Home quan ens ensenyava a tractar-lo com «estimat mon Pare». El pare del fill pròdig.

Crec que el Bisbat té l'obligació de refer el mal que ha fet empenyent moltíssimes persones a pensar equivocadament. A això només es pot posar-hi remei amb un aclariment públic ajustat als drets que m'assisteixen com a persona i lliure, com a cristià enamorat de l'Evangeli i com a sacerdot sense càrrecs ni temples, però compromès d'arrel amb les necessitats del nostre poble i amb la vitalitat creadora dels sagraments de Jesús. Una declaració que esvaeixi qualsevol ombra d'invalidesa i de nul·litat d'uns sagraments autèntics i veritables davant Déu i davant els homes, com són els que jo he dispensat fins ara.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris