algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín:

Parlem d'Euskadi

La notícia de la detenció del comando Barcelona ha estat rebuda amb alleujament per l'opinió pública. Han estat massa els atemptats que ha perpetrat en poc temps i, a més a més, cal qualificar-los d'inoportuns. Les aspiracions d'autodeterminació de Catalunya són les mateixes que planteja Euskadi, però a Catalunya, a diferència d'Euskadi, no hi ha un clima de crispació nacionalista que permeti suposar que la violència és l'única eina vàlida per a assolir la independència. El fet que ETA posàs pis a Barcelona i la seva gent es dedicàs com si res a assassinar persones d'escassa rellevància política o un Ernest Lluc "l'excepció", que era estimat per tothom, s'ha contemplat amb estupor i amb indignació. No és aquesta la manera millor de fer camí, diuen les veus més assenyades del catalanisme. I, evidentment, no ho és. O, si voleu, tenim el deure moral de pensar que no ho és. Tanmateix, m'alluny de la reflexió que pretenia plantejar. L'opinió pública en general, a jutjar pels comentaris que podien escoltar-se aquí i allà, en veure les fotografies dels dos detinguts del comando Barcelona, aparegudes a quasi tots els diaris del divendres, va pretendre jutjar-los des de la mateixa òptica que jutjava els presos polítics el temps del franquisme. És a dir, se'ls ha considerat, als etarres, marginats socials, fruit de les xacres morals que provoca el nacionalisme no espanyol. Aquesta manera superficial d'entendre les coses, i que exclou qualsevol mena de reflexió autocrítica, l'han afavorida històricament els conservadors, i de mica en mica ha condicionat una bona part del pensament col·lectiu. Altra temps, un sindicalista detingut era un malfeiner, i un revolucionari, un esperitat. Els franquistes en feren un art, del fet de deixar en un tres i no res fora del sistema de valors aquells que no eren dels seus. Els altres, els republicans, formaven «la hez». Un falangista acreditat, d'aquells que feien els parlaments amb les mànigues de la camisa arromangades encara que caigués neu, havia de dir, pel cap baix, en referir-se als seus contraris, la paraula «hez» tres vegades per minut. A les fitxes de control, tant se val que fossin les de la policia, les de Falange o les de l'exèrcit, s'anotaven frases com «es un sujeto de ideas disolutas» o «es de dominio público su mal comportamiento moral», per a justificar l'afusellament del titular. En conclusió, quan la policia franquista aconseguia empresonar «la hez», era fàcil detectar, entre els ciutadans, un sentiment de complaença d'ordre social i moral més que d'ordre ideològic. Tenc la impressió, arran de la detenció del comando Barcelona, que la reacció emocional d'una majoria de la gent s'ha ajustat a aquesta desviació pèrfida de la realitat. I si és així, suposaria un error notable, encara que els atemptats d'ETA fan que sigui comprensible un predomini de la visceralitat sobre el sentit comú. Liarni Armendáriz, la dona detinguda juntament amb Krutxaga prop del port de Barcelona, és filòloga, pertany a la classe mitjana i és cunyada de Txiqui Beguiristáin, un futbolista famós, milionari i amb prou sensibilitat lingüística com per aprendre català tot d'una que va fitxar pel Barça. Sols aquest detall, com és ara la procedència social d'Armendàriz, destrueix la teoria dels que volen presentar, davant l'opinió pública, el problema basc com la conseqüència de l'acció violenta d'uns grupuscles marginals políticament i marginats socialment. D'això res de res. La qüestió basca no té una solució policial, sinó política. Quan les persones del perfil social de Liarni deixen el confort per a empunyar una pistola, no poden ésser neutralitzades per la veu del sistema tot afirmant que pertanyen a «la hez».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris