muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín: 11°
14°

Nacionalment desacomplexat

La nostra situació, nacionalment parlant, és tan anormal que no és gens estrany que a segons quins moments alguns individus expressin amb ira i sense mesura el seu rebuig a Espanya, als seus símbols i a les autoritats que proclamen espanyolisme a tota hora.

Això, aquesta situació, explicaria "encara que en cap cas justificaria" el que Tomeu Martí anomenava dissabte passat «els fets de dia 30». Em referesc al furt de la bandera espanyola, als insults que li serviren, a les interrupcions al benintencionat pregoner Pau Cateura i al llançament d'ous contra els regidors.

El nacionalisme mallorquí, des del més moderat d'UM fins al més radical del Lobby per la Independència, manté unes relacions complicades amb Espanya que, ves per on, cada any s'escenifiquen amb motiu de la Festa de l'Estendard. És molt especialment aleshores quan els símbols espanyols són considerats símbols estrangers provocadors de rebuigs encesos. Determinada premsa mallorquina va fer la crònica dels esdeveniments fent veure que s'havia atemptat contra el sentiment de pertinença espanyola; una identitat "l'espanyola" que sempre solem trobar a flor de pell. En canvi, agombolar-nos en la identitat catalana que en definitiva és el que feim amb l'Estendard, no és mai percebut, per aquesta premsa, com un acte raonat i cívic, sinó que sempre és percebut com un acte atàvic, extremat, propi de gent que no toca de peus a terra. Segurament per això «els fets de dia 30» els serviren per tornar a carregar contra tot el nacionalisme: rebé el vicepresident, els manifestants, el públic, la celebració en general. En definitiva, l'endemà de la Festa em vaig sentir escarnit, ridiculitzat, dimonitzat per la premsa i pels que protagonitzaren «els fets de dia 30».

Si em vaig sentir així és perquè no m'agrada sentir-me víctima, víctima de l'espanyolisme i víctima dels llançadors d'ous. Som un poble agredit, sistemàticament agredit, però no per això ens hem de tancar en un nacionalisme acomplexat, de barricada, que creu que el futur és dels altres. Seguiré sempre parlant de la Festa de l'Estendard com la Festa del civisme, com una Festa que ens projecti cap endavant. Aquest és l'esperit que li injectaren els revitalitzadors de finals del segle XIX i és aquest esperit el que la modernitzà, el que la tragué del pou de la decadència i l'enyorament on havia caigut, per fer de la diada una jornada d'autosatisfacció i impuls cívic.

No voldria ser mal interpretat. No vull amagar cap ni una de les nostres mancances nacionals, però no crec que sigui oportú ni operatiu ni rendible, cridar i llançar ous, ni tampoc és intel·ligent caure en la provocació del regidor Rodríguez el dia 30 ni en la del batle Fageda l'endemà perquè això sols conduirà que enguany hi hagi més policia a l'ofrena floral, com ja passa a Cort cada 31 de desembre que entre tropa i policia ocupen tota la plaça. No estic advocant per la claudicació davant els símbols espanyols, sinó per la utilització dels canals racionals i cívics per fer valer la nostra supervivència. Afortunadament aquests canals existeixen.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris