nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

De pobles i constitucions

Un bon amic del PP defensava, l'altre dia, que en democràcia no hi ha justificació per al terrorisme. Jo també ho crec, però és probable que jo no entengui per «democràcia» les mateixes coses que ell. Jo crec que democràcia vol dir que cada poble pugui traduir a fets allò que és la voluntat majoritàriament expressada segons unes regles generalment acceptades. Molta de gent, però, oblida que el subjecte de la democràcia és el poble. És un oblit corrent perquè hi ha una tendència a no posar en qüestió allò que és una situació de fet. D'aquesta manera, els espanyols donen per descomptat que Espanya és una democràcia perquè, a les eleccions, el poble espanyol tria una opció i aquesta opció governa. A França i al Marroc passa igual. Tots els estats d'inspiració jacobina troben que l'àmbit de decisió és el territori «nacional». No pot ser una part, ni volen que sigui més ample: defensen que els altres estats no han de decidir res d'important sense el seu consentiment. La història de la Unió Europea no és la de les cessions de sobirania; l'acció de vetar acords majoritaris ha estat la pràctica més usual d'ençà de la seva creació. França i Espanya han tornat contentes de Niça perquè han aconseguit més poder que el que democràticament els corresponia. Curiosament, quan una regió del seu territori prova de jugar al mateix joc és atacada per insolidària i poc democràtica. L'àmbit estatal és sagrat, i això no s'ha de discutir. Resulta, però, que que la història està feta d'aquestes discussions, i organismes com les Nacions Unides les accepten. Davant l'afany uniformitzador dels estats, els pobles que no s'hi senten còmodes argumenten trets diferencials, com la història, la llengua, la raça, la religió, el factor RH, o, sobretot, la voluntat de ser. Quan és admès que aquestes característiques desemboquen a ser tenguts en compte com a subjectes del dret d'autodeterminació, normalment els pobles se separen pacíficament de l'estat. Portugal, Eslovàquia, Noruega, i tota la col·lecció de nacions que varen aconseguir caminar soles amb l'esfondrament dels imperis austrohongarès i soviètic en són la prova. Quan l'estat no reconeix aquest dret per les bones, la comunitat internacional sol prendre consciència de l'existència d'un poble dominat a disgust i és capaç d'organitzar una lluita armada amb algun èxit. És el cas del terrorisme palestí, irlandès o basc. Algú dirà, i hi té tot el dret, que el cas basc no és igual que els altres. Tanmateix això depèn d'una qüestió senzilla: tenen els bascs característiques de poble? Els nacionalistes creuen que sí i donen arguments; els espanyols (i els francesos) creuen que no, i que no se'n parli més. Els arguments dels nacionalistes són tan vàlids per al País Basc com per als Països Catalans i, probablement, per a Galícia (ETA, atacant Catalunya, discrepa dels nacionalistes. ETA troba que els bascs no són espanyols, però els catalans sí. Amb aquesta teoria, tant si guanya com si perd, ETA passarà a la història del nacionalisme com una broma macabra de l'agonia del comunisme). Ser un poble dóna dret a ser escoltat per altres pobles i a defensar els drets col·lectius. Per això l'estat francès es nega a acceptar l'expressió «poble cors». La població de Gibraltar no és un poble, i l'estat espanyol té raó quan li nega el dret a l'autodeterminació. Tampoc no ho són Ceuta, Melilla, l'Alguer, Calvià o la barriada de Son Gotleu. Són enquistaments de la població de la metròpoli dins el territori d'altres pobles. Com els russos de Lituània, els francesos d'Alger o els anglesos de l'Ulster. Quan aquesta gent imposa la seva voluntat amb la complicitat i els vots de la metròpoli no poden fer valer arguments democràtics. Tanmateix, finalment sempre surt algú que ho té clar: el dret de conquesta és la raó última. Talment ho va dir a Salamanca Gonzalo Torrente Ballester, un gallec destenyit. Amb tot això, la constitució espanyola té un biaix estatista ben curiós: resulta que el govern pot cedir territoris a altres estats sense cap problema (basta una votació favorable de les Corts), però no pot donar-los la independència. Constitucionalment, és més senzilla l'annexió a Andorra que la independència. Òbviament, això no s'explica a les càtedres de Dret Constitucional. Ja ho deia en Nadal Batle, que la Constitució és una pistola carregada que ens apunta.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris