nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

Un xaletet

A la pàgina 12 de l'edició d'ahir, d'aquest diari, una crònica signada amb les inicials M.F/C.M. venia titulada «El GOB demana l'anul·lació del permís d'un xalet de s'Almúnia», i il·lustrada amb la fotografia del dit futur xalet, que ara se'ns mostra amb la pell aspra del bloquet. La foto és d'una austeritat tan lacònica que a simple vista quasi sembla innecessària; però no és així.

S'hi veu la carcassa del que serà el xalet i, en primer terme, un munt de bloquets i uns quants ferros rovellant-se. Tot plegat ens indica que la cosa es va fent a poc a poc, que l'activitat no hi és allò que en diríem febril. Quin és, em preguntava ahir, el valor especial d'aquesta foto? D'una banda, no l'aclaria, així, a primer cop d'ull; però de l'altra se'm feia palès que no era una foto vulgar, que contenia alguna capacitat simbòlica que m'havia passat desapercebuda en una primera lectura.

A poc a poc es varen anar aclarint les coses: jo hi havia estat, allà, jo havia passat per devora aquesta casa en lenta construcció. I no una vegada, sinó centenars de vegades. I no és que tengui una tirada especial per s'Almúnia, tot i que és un dels llocs que més m'atreuen de Mallorca. És que aquesta casa, amb els ventres de bloquet en l'aire, amb la seva impúdica exhibició de materials, és a tot arreu, tatxona tot Mallorca de cap a cap. És possible que aquests darrers temps se n'hagin acabades a centenars, però encara en queden moltes, i hom pensa que es varen començar a edificar aprofitant un descuit o una conjunctura favorable. I ja ho veurem.

Sí, tot Mallorca n'és ple, d'aquestes casetes mig aturades, i la fotografia té la rara qualitat d'al·ludir a aquest conjunt de construccions petites, però insistents. Els que vivim a l'illa ja no ens n'adonam, perquè les petites construccions s'enquisten en els nostres hàbits de contemplació del paisatge. Però val la pena mirar-lo, aquest paisatge, amb una mirada més neta, val la pena recuperar la capacitat de sorpresa, per detectar, així, el caràcter llastimós de la presència d'aquests munts de bloquets. L'enemic de la conservació de la terra és la facilitat amb què l'ull humà s'acostuma al seu deteriorament.

Però encara hi ha una cosa més, al meu parer, i és l'estranyesa que ens causa el titular, el fet que una entitat conservacionista demani l'anul·lació d'«un» permís. És estranya (i molt positiva) aquesta demanda, perquè és com si algú, en el Sàhara, ens fes fixar en una duna o en una grapada d'arena. Per què? No ho sabríem dir. Però de vegades passa que fer atenció a un grapat d'arena ens ajuda a entendre millor què és una platja i què un desert. La informació ens parla d'un xalet que possiblement té embullats els papers. Sí, que s'aclareixi. I gràcies al GOB. Gràcies, també, als informadors, que, amb una informació literària i gràfica sense pretensions, ens han sabut recordar que no ens hem d'acostumar a la presència en el nostre territori de massa construccions, que no ens hem d'acostumar a veure com cada setmana, en un trajecte habitual o un altre, sorgeix un nou xaletet, sense que ningú (per començar, ni el batle del municipi) es pregunti si existeix la llicència de construcció preceptiva.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris