algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
12°

Amorrats al remot

Eugene McDonald va ser el fundador d'una de les primeres grans empreses americanes dedicades a la fabricació i venda d'electrodomèstics, la Zenith Corporation. El fet que actualment sigui de propietat coreana, serveix a alguns autors com un exemple paradigmàtic d'empresa que no va resistir la forta embranzida d'innovació que va experimentar el sector a partir dels anys setanta. Tanmateix, un dels invents més emprat i de major acceptació d'aquesta embranzida, el comandament a distància o remot, és degut al geni i caparrudesa de McDonald, la qual cosa podria ser vista, en una primera aproximació superficial, com una contradicció amb l'afirmació anterior, si no fóra perquè McDonald no va idear el seu invent per resoldre una necessitat o per augmentar les prestacions dels seus televisors sinó que actuava mogut per una aversió irrefrenable cap a la publicitat comercial a la televisió. És clar que aquesta aversió no el distingiria de la resta de milions de persones d'arreu del món que avui en dia la comparteixen, però cal situar-la a l'època de McDonald, els inicis dels anys cinquanta, quan tot just la televisió començava.

El fundador de la Zenith estava ben convençut que, a diferència del que havia passat amb la ràdio, els elevats costos de producció dels programes de televisió farien inviable el model televisiu basat en la publicitat i que, per consegüent, acabaria per imposar-se el model de la televisió de pagament. En veure fallides les seves prediccions sobre la mort natural de la televisió comercial, va intentar de precipitar-la de forma artificial i, amb aquest objectiu, va idear el primer aparell de control remot per a les televisions, ja que va arribar a la conclusió que els anunciants perdrien interès en la televisió tan aviat com es popularitzés canviar de canal o apagar el so durant els anuncis. La veritat és que el primer model de comandament a distància guardava de pecar, ja que era car i incòmode: es tractava d'un aparell lligat a la televisió per un fil, amb els corresponents botons que activaven un motor que feia rodar el sintonitzador de canals. A més a més, tampoc no hi havia gaire canals on triar, de tal manera que la majoria d'espectadors se n'afluixaven i resistien els anuncis. De tota manera, McDonald va insistir en el seu invent: primer li varen llevar el fil, la qual cosa va ser possible gràcies a l'ús de sistemes que empraven celles fotoelèctriques, però que, pel seu torn, tenien l'inconvenient de ser massa sensibles a la llum solar i, fins i tot, a l'ambiental. Aquests varen ser seguits per d'altres que funcionaven per radio però amb el problema que també canviaven el canal de les televisions dels veïnats. Els ultrasons van substituir les ones de ràdio i varen durar prop de vint-i-cinc anys fins que, vers l'any 1983, els actuals comandaments, basats en raigs infrarojos, els varen desplaçar totalment.

McDonald que havia mort el 1958, es va estalviar l'amargura de veure com la televisió de pagament, la que ell havia volgut introduir tot matant la comercial, va ser paradoxalment la gran impulsora dels comandaments a distància, convertits en imprescindibles gràcies a l'elevat nombre de canals que els sistemes de televisió per cable i per satèl·lit posaven a l'abast dels espectadors. Avui, de comandaments a distància n'hi ha per tot i una de les innovacions del sector més preuades són aquests comandaments universals que tant serveixen per canviar de canal a la televisió com per obrir una porta. Tant és així, que una dels programes per agendes digitals més emprat és el que permet fer-la servir com un comandament a distància. I és que, com molt bé es queixava una amiga meva temps enrere, el comandament a distància ha esdevingut un dels estris que més nosa fan dins el llit, la qual cosa és una simple confirmació que, gràcies en bona part a la caparrudesa d'Eugene McDonald, vivim amorrats al remot. Així en singular.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris