nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín:
14°

Per a una relectura de Carner

En veritat, els avatars de la transmissió poètica sovint ens resulten sorprenents. Les diferències entre les sensibilitats dels lectors són un fet, ens agradi o no ens agradi. L'erudició "que òbviament depèn de la sensibilitat lectora de qui la practica", així, no és mai plenament asèptica. Conseqüentment, sembla que no hi ha mai una transmissió «científica», neutral, dels textos literaris. En el cas de la poesia, això és un fet ben patent, en siguin o no en siguin conscients els erudits. Fins i tot acceptant la millor voluntat per part dels experts, dels lletrats, quan actuen com a transmissors, mai no transmeten el missatge íntegre complet. Per molt que sols vulguin transcriure, mai no deixen de valorar el que pretenen de transmetre. I és justament en aquestes valoracions "encara que siguin de facto, encara que no es manifestin expressament" quan afecten negativament el text que volen servir. Perquè les seves omissions poden ser també clamoroses. Perquè hi ha silencis que són clamorosos.

«També hem inclòs, naturalment, les delicades versions de poesia xinesa, publicades l'any 1935 sota el títol de Lluna i llanterna». Això, i encara entre parèntesis, és tot el que en diu en el seu pròleg de l'Obra poètica (1957) de Josep Carner, un esperit tan sensible i civilitzat com Marià Manent. I així es va mantenir en la subseqüent edició de les Obres completes (1968) carnerianes.

Just en l'època de la primera edició, de l'Obra poètica, va congriar-se la idea de fer-ne una antologia, que Josep M Cruzet, l'editor de la meritòria Biblioteca Selecta, va encarregar a Carles Riba. Aquest va tenir temps de deixar-la preparada "abans de la seva mort, el juliol de 1959", però sense poder fer ja el pròleg que havia d'acompanyar-la. Desconeixem, doncs, els criteris concrets que varen portar-lo a no incloure-hi ni un sol poema de les interpretacions carnerianes de la lírica xinesa, publicades primer el 1937 i després, revisades i reordenades, en l'Obra poètica acabada de publicar el 1957 per la Selecta. Cal suposar que Carles Riba va creure que, com a traduccions sui generis "fetes en base de versions franceses i angleses" no acabaven de poder considerar-se com a poemes originals de Josep Carner i que, per tant, no devien figurar en una antologia de la seva poesia, malgrat Carner hagués volgut que figurassin en el seu corpus poètic revisat (!), publicat de fresc.

També hem de suposar que el punt de vista de Marià Manent no podia ser exactament el mateix, encara que no fos més que pel fet d'haver publicat ell també dos reculls de versions semblants de la poesia xinesa, L'aire daurat. Interpretacions de poesia xinesa (1928) i Com un núvol lleuger: més interpretacions de la lírica xinesa (1967), reculls també basats en traduccions angleses i franceses. La parvitat del seu esment de les versions de Carner en el pròleg en qüestió, cal atribuir-la més aviat a què es tractava d'unes «delicades interpretacions» que competien, per dir-ho així, massa directament amb les seves. En tot cas, no crec que posàs gaire en dubte la qualitat i l'originalitat altament carneriana "a despit que les seves versions de L'aire daurat (1928) haguessin estat anteriors a les de Lluna i llanterna (1937) "d'un llibre que Albert Manent, el seu fill, va definir com «de sensibilitat carneriano-xinesa (més que, gairebé, xineso-carneriana)». Ben mirat, no podia ser d'altra manera quan, tant l'un com l'altre, havien partit necessàriament d'unes versions intermediàries, la qual cosa forçosament feia que hi hagués que parlar d'unes interpretacions més que d'unes traduccions. Carner mateix qualificava el seu treball de «represa de temes xinesos». Per a acabar de fer els deu reals justs, succeeix que és perfectament plausible "per molt que això vagi contra el que es considera acadèmicament correcte" valorar Lluna i llanterna com el llibre que queda més de Carner, després de Nabí. La comprovació d'aquesta plausibilitat "independentment que s'enceti una polèmica" està a l'abast de qualsevol lector que vulgui acostar-se a l'obra carneriana sense prejudicis aticistes. L'esforç sempre mereixerà la pena. Hi trobarà alguna petita meravella com la que porta per títol Ombres de flors: «Amuntegades, colguen tota la terrassa. / Poc ha sabut el criadet fer-les enllà. / Quan tot just amb el sol eren partides, / el clar de lluna les ha fet tornar». O aquests dos versos que clouen un poema dedicat a l'arribada de la tardor: «Damunt del Groc Reialme despunta avui el sol. / Però són meus els somnis, i el bosc, i la cacera».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris