cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:

L'àvia de Sacha

Sacha, el jove nedador recreat pel film La vida prometida (Este-Oeste), rebé de la seva àvia, poc abans de morir, el consell que li havia de permetre, temps endavant, trencar el mur del criminal isolament marmori de la URSS d'Stalin: no deixis de nedar. Nedar sense defallir. Ser dels millors, guanyar-se la confiança de les autoritats soviètiques i esperar l'oportunitat, que tard o d'hora arribaria, per demanar asil polític aprofitant un viatge a l'occident o, com finalment s'escaigué, per fer-se fonedís dins la foscúria de la nit tot bracejant mar endins hores i hores fins al punt convingut de trobada amb un vaixell.

No fou, però, el de Sacha un cas singular d'aprofitament de les potencialitats de l'esport per a fugir envers altres móns. El fulcre imprescindible el proporcionava sovint la necessitat de les dictadures de tota casta de valer-se dels èxits esportius com a element de propaganda interna i externa. A casa nostra, aquí mateix, sotmesos fins fa dos dies, com aquell qui diu, a un dictador sanguinari que anorreà durant quaranta anys les llibertats individuals i col·lectives, es produïren alguns exemples prou eloqüents del que es podia arribar a moure amb l'esport com a eina de contradicció. Un d'aquests fets el protagonitzà Manel Lolo Ibern, sens dubte el jugador de waterpolo més destacat de la segona meitat dels anys seixanta, imprescindible de tot punt en el seu club "el Barceloneta" i en la selecció espanyola i que llavors feia compatible la pràctica esportiva amb els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat Central de Barcelona i amb la militància activa en el PSUC (el Partit Socialista Unificat de Catalunya), l'organització política per essència de les esquerres antifranquistes catalanes.

Abans de relatar el que fa al cas convé recordar que fins a la darreria de l'any 75 Franco continuà advertint adesiara que no li havia de tremolar el pols "paraules seves" per tal d'evitar que cap dels súbdits gosàs saltar la cleda. És ben cert, doncs, que la repressió anava a lloure i que en la tessitura que regnava de cap de les maneres hom podia estar-se de romanços amb el règim, ans qui li fes front sabia que hi posava en joc la llibertat i/o la integritat física i àdhuc la vida.

Nogensmenys, en les situacions més difícils, per fortuna per a la condició humana, sempre brosta un esperit innat de rebel·lia davant la injustícia que és capaç de superar la por. I d'aquí que moltes persones lluitassin contra la dictadura franquista sense parar esment en les conseqüències ímprobes que aquest enfrontament els podia suposar.

El nostre personatge, malgrat l'activisme, es mantenia incòlume, però una anada a la comissaria del seu barri per tal de renovar-se el passaport li report que en sortís emmanillat tan aviat com es comprovà que el seu nom apareixia en la llista més recent de desafectes al sistema.

El camí, a puntades de peu, de la Barceloneta als calabossos lúgubres de la Via Layetana era ben previsible que seguís, un cop estovats el cos i la voluntat, fins davant el Tribunal del Orden Público, l'instrument judicial bastit per la dictadura per anihilar sense miraments les consciències crítiques. I d'allà, més aviat a la presó que a qualsevol altre lloc.

No tota la sort, però, li havia de ser esquerpa. La seva detenció posava en seriós compromís el resultat de la imminent participació de la selecció espanyola als Jocs de la Mediterrània (Tunísia, 1967) i això féu que alguns esquemes es trencassin en el si del règim, no debades Ibern era un element desestabilitzador "per fer servir la mateixa terminologia de l'aparell", mereixedor per això de represàlia, i, alhora, un jugador eminent sense el concurs del qual les coses podien no rutllar gaire bé a una competició d'on l'oficialitat, consirosa, feia comptes tornar amb una medalla penjada al coll.

Algun alt càrrec decidí que un pres polític més o menys no s'havia de notar i que els serveis que prestaria el detingut serien "ves per on!" força més rendibles deixant-lo anar. Així, no és gens estrany que quan Ibern va poder ser de bell nou enlluernat per la claror del dia no tingués cap altra pensada que continuar jugant al waterpolo. Talment si hagués sentit l'àvia de Sacha parlar-li a cau d'orella.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris